Vides cocaleres

ColòmbiaEl municipi de Tumaco, al sud de Colòmbia i fronterer amb l’Equador, i la subregió del Catatumbo, a l’extrem oposat, al nord del país i que fa frontera amb Veneçuela, són els dos territoris amb més cultius de coca del món. Allà es continuen vivint realitats de guerra tres anys després de la signatura dels acords de pau entre el govern i les FARC. La guerrilla havia utilitzat la coca com a font de finançament i els cultius il·lícits es van convertir en un blanc en l’estratègia governamental contra la insurgència. Després que les FARC abandonessin les armes, Colòmbia continua sent el productor de cocaïna més important del món. L’any passat tenia 171.000 hectàrees conreades, la xifra més alta dels últims 20 anys, cosa que també ha tingut repercussió en el consum d’aquesta droga, que és, després de l’alcohol, una de les més consumides a Catalunya. El conflicte armat en tots dos territoris al voltant dels cultius de coca s’ha reconvertit amb altres grups armats que van prendre el control del negoci i van ocupar el lloc de la guerrilla.

I mentre el programa de substitució voluntària sorgit dels acords de pau avança a càmera lenta, el nou govern segueix prioritzant l’erradicació forçada i mira de reprendre les fumigacions aèries, prohibides en el seu moment pels efectes cancerígens que poden tenir. És part de l’anomenada guerra contra les drogues, cada vegada més qüestionada, que continua enfocada en els símptomes sense atendre’n les causes. Ho sap bé la població camperola cocalera, que en continua rebent totes les conseqüències. Moltes són dones i aquestes són algunes de les seves històries.

“És més fàcil sembrar 100 mates de coca que 100 raïms de plàtan”

Esther Enríquez viu en un llogarret a la vora del riu Rosario, un lloc selvàtic i que és una de les zones més violentes de Tumaco, fortament custodiada per grups armats. Aquí els estranys no són benvinguts i treure els productes de la terra és costós i difícil. “És més fàcil sembrar 100 mates de coca que 100 raïms de plàtan”, diu, referint-se a les dificultats de poder viure d’un cultiu legal. Tot i així, es lleva molt d’hora per anar a les seves plantacions de cacau i de plàtan. Tot just té unes quantes mates de coca. Assegura que no li va agradar sembrar-ne, però que la necessitat la va obligar a fer-ho per mantenir els seus fills. “La realitat no ens ajuda gaire. El preu de la xocolata ha baixat molt i el del plàtan encara més”.

Mentre intenta no morir de fam o no patir reprimendes dels violents, l’Esther s’ocupa també de liderar la lluita per a una educació digna dels nens, juntament amb altres mares de les poblacions situades al llarg del riu. Són elles les que gestionen que hi hagi professors i que arribin fins al riu a fer classe a les seves precàries escoles; són també les que vetllen perquè els nens més petits no s’ofeguin en el transport fluvial que els condueix a l’escola. “En un país com Colòmbia si una persona estudia té més oportunitats de tirar endavant. Potser amb una bona educació no desvia els seus camins cap a la coca”, explica, esperançada.

“Sense la coca aquí ningú aconsegueix res”

Amb catorze anys, Laura Puente va arribar sola a Tibú, a la convulsa zona del Catatumbo. Volia ajudar la seva família i es va posar a treballar de raspachina, com són conegudes al país les persones que recol·lecten fulla de coca. Anar-se’n a raspar va ser el camí cap a la vida adulta que van seguir milers d’infants colombians a l’abandonar el nucli familiar. “Els primers dies és dur, només recollia 60 quilos; et surten butllofes als dits de les mans i alguns patrons et tracten malament”, recorda. A més de raspar, també cuina per als jornalers de les finques de la zona. És una de les feines més habituals que realitzen les dones en el món de la coca. “Em llevo cada dia a les quatre per fer l’esmorzar i el dinar als raspadors. Prefereixo cuinar que raspar”, afirma. Als seus ja 19 anys, després de viure en una precària casa de fusta, la Laura ha pogut construir-se una casa millor, malgrat que sigui senzilla. “Sense la coca, aquí ningú aconsegueix res”, assevera.

Però no són les famílies cocaleres les que es lucren del negoci del narcotràfic, sinó les altres baules de la cadena. Els ingressos que obtenen els camperols són realment baixos, però sempre tenen un marge de guany més gran que el que s’obtené en altres cultius. La Laura pot guanyar entre 11 i 14 euros diaris com a raspadora, en funció de la quantitat de fulla que reculli. Als homes els sol rendir més. En qualsevol cas, l’avantatge de la coca és que té el mercat assegurat i serveix d’aval perquè et fiïn a les botigues.

“La meva lluita és que el meu fill i el meu net puguin sobreviure d’una altra manera”

Porta 20 anys mantenint la seva família al municipi de Tibú gràcies a la coca. Ni el conflicte armat ni el càncer han pogut acabar amb ella. “Per a mi la coca significa un gran perill i una manera de sobreviure”, diu Maricela Parra. Somia en poder centrar-se algun dia en la producció de lactis, però també tem que la societat la rebutgi, que la seva malaltia la venci en qualsevol moment i, sobretot, que la seva font actual de subsitència es converteixi en la història familiar. “La meva lluita és que el meu fill i el meu net puguin sobreviure d’una altra manera que no sigui mitjançant la coca, i erradicar la meva malaltia”, afegeix.

Un dia, raspant, la Maricela es va adonar que alguna cosa anava malament. Sentia un dolor molt fort que la deixava sense respiració i una secreció marró li sortia del pit esquerre. Li van diagnosticar càncer de mama. La coca la va ajudar a no morir. “Gràcies a la coca vaig poder cobrir despeses, com els desplaçaments, l’estada a la ciutat de Cúcuta per tractar-me o els medicaments”, assegura. Davant l’abandó de l’estat, la coca és gairebé l’única font de recursos perquè la població pugui accedir a drets com l’habitatge, l’alimentació, l’educació i la salut.

Juntament amb el seu marit, la Maricela té el seu propi cultiu i un laboratori artesanal on cada dos o tres mesos, amb un senzill procés químic, transformen les fulles de coca en pasta base que després venen per ser transformada en cocaïna en altres laboratoris anomenats cristalizaderos, ja aliens als camperols. Fer pasta base permet viure una mica millor.

“Si tinguéssim les necessitats bàsiques resoltes no hi hauria coca”

Mai va sembrar coca, però María Carvajal reconeix obertament que en viu. “Tinc un restaurant a la carretera i tothom que arriba i passa per aquí viu directament o indirectament de la coca. La coca té una cadena molt llarga, començant per la mateixa empresa Monsanto, que és la que fa els químics per processar-la”, afirma aquesta reconeguda líder social de l’Associació Camperola del Catatumbo, (Ascamcat), que arrossega una dura història de desplaçaments i violències. La María viu al municipi de Tibú, el segon del país amb més hectàrees conreades. Aquí la coca es va convertir en el motor de l’economia. “Si tinguéssim les necessitats bàsiques resoltes, no n’hi hauria”, assenyala.

Amb tot, al Catatumbo fa temps que volen deixar la coca, i la consideren un problema social a tota la regió, que va comportar un augment de la violència contra les dones. “No ho podem negar. La coca provoca descomposició de la societat, separació de llars i violència intrafamiliar”, afirma. Però la coca no es pot arrencar d’un dia per l’altre quan és l’única economia que funciona a la zona. “Vam proposar una substitució gradual a deu anys vista, perquè no es tracta només de canviar un cultiu per un altre. Necessitem terra pròpia, habitatge, escoles, centres de salut, carreteres, projectes productius i línies de comercialització”, diu. La María va ser una de les persones que van creure en el Programa Nacional Integral de Substitució de Cultius d’Ús Il·lícit (PNIS), nascut dels acords de pau. Del total de 130.000 famílies que s’hi van acollir a tot el país, tres mil són del Catatumbo. El compromís dels camperols era arrencar la coca, substituir els cultius i no tornar-ne a sembrar. El del govern, oferir-los totes les condicions per millorar les seves vides, tot impulsant polítiques de desenvolupament alternatiu. Moltes famílies ja van arrencar les mates, però encara no tenen projectes productius alternatius a causa dels alarmants retards del govern en la seva implementació. “El camperol se sent enganyat i es veurà obligat a tornar-ne a sembrar”, afirma.

“No és la mata, sinó el que en treuen”

Les persones que conreen coca a Colòmbia solen anomenar afectuosament la mata a la planta de coca. Cristina Meza, mare soltera de dues noies i un nen, tot i que reconeix que aquest cultiu ha portat destrucció al país, no pot evitar referir-s’hi amb gratitud: “Per a mi, la coca ho significa tot. Visc d’aquesta mata, em sento bé amb els resultats que em dona i per a mi això és molt”, explica. I és que la coca és ràpida. Creix en tot just sis mesos un cop sembrada i dona de quatre a sis collites a l’any. Amb els resultats que obté raspant en cultius pròxims i a la seva pròpia parcel·la, la seva intenció només és sobreviure a la seva petita casa de fusta. Coneix les conseqüències de la seva activitat; de fet, diverses vegades l’exèrcit li ha erradicat el cultiu. De la violència, no en parla.

No obstant això, la Cristina també entén que els conreadors de coca no són els únics responsables de tot plegat. “No és la mata, sinó el que en treuen. Les persones en fan un mal ús, però nosaltres no la conreem per a això”, considera. Es refereix a qui consumeix el producte final, perquè, mentre ella s’embena les mans per no arrencar-se la pell dels dits raspant en un cultiu considerat il·legal que tot just li permet subsistir a costa d’estigmatitzacions, temor i violència, en altres indrets algú aspira el resultat final de la mata amb altres fins.

“Que el govern ens digui quines són les nostres ajudes i quan això passi deixarem de sembrar-ne”

Els indígenes awà sempre van conrear i van utilitzar la coca per a ús medicinal, però ara moltes de les 20.000 hectàrees que hi ha sembrades a Tumaco, el municipi amb més coca del país, formarien part de les seves terres. La guerra i el narcotràfic els van portar la destrucció del territori i de la seva cultura, i alts nivells de violència van afectar el seu watuzan, que significa “bon viure, en harmonia amb la naturalesa, amb els ancestres i amb tot allò que els envolta”. Els awàs han patit més de 350 homicidis els últims anys.

Segons diuen, bona part dels cultius il·lícits existents pertanyen als camperols colons que van arribar al seu territori. Però reconeixen que molts d’ells també en van acabar sembrant. Ana Guanga és una de les poques dones cocaleres que ostenten un càrrec en la seva comunitat, en el seu cas com a governadora suplent, la qual cosa no li impedeix estar atenta als seus vuit fills, ser mestressa de casa i treballar de sol a sol sembrant, fumigant o raspant coca. “En conreo perquè no hi ha d’on obtenir ingressos i amb això paguem els estudis dels fills i el menjar”, diu.

També l’estat els té oblidats. No tenen serveis mèdics, ni aigua, ni electricitat, ni carreteres, i els costa molt aconseguir aliments. “Si el govern ve amb els seus helicòpters, el seu exèrcit i les seves fumigacions, també hauria de venir per dialogar i explicar-nos quines són les ajudes que ens corresponen. Quan això passi deixarem de sembrar coca”, critica amb ràbia.

“Quan vam sembrar el pebre hi vam posar tot l’amor”

Treballava empaquetant tomàquets per dos euros al dia fins que fa 13 anys va decidir instal·lar-se amb la seva família a la zona de l’Alto Mira, al municipi de Tumaco, i conrear coca. Així, la vida de Doris Ramos va millorar: “Vam venir sense res i jo estic agraïda a aquesta mata perquè fins i tot ens vam poder comprar una terra”. En tot aquest temps, l’exèrcit li ha erradicat cinc vegades els cultius de coca i ho tornarà a fer d’aquí pocs dies: ja són molt a prop de la seva finca. Quan li destrueixin els cultius, no sap si tornarà a sembrar. Està cansada de tanta persecució. “L’exèrcit arriba, arrenquen les mates i ens deixen sense res. Se’ns emporten tota la feina i cal començar de zero. Nosaltres tenim deutes, però ells no ho tenen en compte. Això ens desanima, però com que no hi ha cap altra cosa legal que sigui rendible ens veiem obligats a tornar a sembrar”.

Vol deixar enrere la coca i ho continua intentant per iniciativa pròpia. “Es va dir que amb la pau vindrien projectes, però aquí no hi va arribar res. Nosaltres volem canviar per deixar enrere aquest patiment. Ara hem apostat pel pebre per substituir la coca i tenim l’esperança que funcioni. Nosaltres sempre hem sigut camperols i em sento feliç de sembrar pebre. Quan el vam sembrar, hi vam posar tot l’amor, però el problema del camperol és que no té on vendre’l ni qui l’hi compri, ni carreteres per on treure’l”.