Franco, al centre, el juliol del 1936 a Tenerife, poc abans de l’atemptat.

Memòria de la resistència antifranquista

L’anarquista osonenca que va voler matar Franco

Franco, al centre, el juliol del 1936 a Tenerife, poc abans de l’atemptat. / EFE
ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

El dia 11 de gener del 1937, Maria Culí Palou va ser condemnada a setze anys de presó, convicta d’haver participat en un complot anarquista. La sentència ho amagava, però era per assassinar el general Franco, quan era el cap de la Comandància Militar de les Canàries. El consell de guerra sumaríssim va fer via. La pena estava tan dictada que dos dies abans havien afusellat Martí Serarols, membre d’aquell escamot que pretenia evitar el cop d’estat feixista que s’estava coent allà mateix.

Maria Culí va néixer a la colònia Vila-seca de Sant Vicenç de Torelló, a tocar de Vic, el dia de Reis del 1894. Va tenir una infantesa tranquil·la i va aprendre l’ofici de costurera, força preuat en migrades economies domèstiques de reciclatge de roba entre germans i armaris escarransits com els rebosts. Els fets de la Setmana Tràgica, l’estiu del 1909, i l’ebullició social que l’envolta fan que el seu debut adolescent giri la seva vida com un mitjó dels que sargia.

Els grups llibertaris van sadollar les seves inquietuds, i un activisme prematur va crear malestar en una família que era de dretes en temps d’esquerres i catòlica en temps anticlericals. Els primers conflictes van despuntar perquè la Maria es va plantar d’anar a missa els diumenges. La crisi va anar a més quan li van descobrir propaganda subversiva a casa, i al seu nebot li va caure una bronca d’ella mateixa perquè havia convertit un d’aquells pamflets en un avió de paper que violava el perillós espai aeri de la plaça del poble.

El seu nebot, Ramon Culí, pintor i dibuixant, a vuitanta-tres anys de memòria fotogràfica m’explicava la desconeguda història de la seva tia, a la qual la família va donar per desapareguda quan es va saber que els nacionals l’havien empresonat per un delicte gravíssim. Els nacionals eren els feixistes en el llenguatge afecte, que anomenava rojos a totes les sigles republicanes que se’ls oposaven, entre les quals la CNT i la FAI que havien afiliat la Maria.

Maria Culí formava part d'un grup d'anarquistes a les Canàries que volia impedir el cop

Poc després de fugir a les Canàries, perseguida per les autoritats governatives, els seus correligionaris irreligiosos van fer una pira amb les imatges sagrades que van trobar per les esglésies. Ramon Culí era un nen, però amb tremp per salvar un crucifix ja socarrimat, que es mirava amb els ulls humits en una paret de casa seva quan rememorava aquella història que va passar abans d’un altre tràngol com és l’ensurt de veure el pare tirotejat pels amics de la seva tia.

Maria Culí Palou, una viuda de 42 anys a la diligència de declaració, va ser la col·laboradora indispensable d’aquell primer atemptat de què es lliuraria el dictador, al qual volien impedir la dictadura. Regentava el Restaurant Odeón, al número 34 de la cèntrica rambla Pulido de Santa Cruz de Tenerife, i arrendava la cantina de la Comandància, que era en una illa de cases, paret amb paret amb l’edifici principal de la plaça Weyler. Tenia un accés directe a les instal·lacions militars i a la nau del pavelló en què hi havia la cambra de Franco. Avui és el Palau de la Capitania General de les Canàries, la cantina és la cotxera i l’Odeón va anar a terra.

La CNT i la FAI havien decidit l’execució de Franco, amb un nucli bàsic d’exiliats catalans de diferents persecucions. El cervell de l’operació era Antoni Vidal Arabí, i comptava amb el seu amic Martí Serarols i un canari amb el pedigrí anarquista d’haver estat amb el mític líder Durruti a la presó d’Albacete, Antonio Tejera, Antoñé. La nit del 14 de juliol del 1936, els tres homes van penetrar a la caserna per la via franca de la cantina de la Maria, que també havia sigut el centre d’observació. Van fer un recorregut estudiat i es van plantar al davant de l’habitació on Franco dormia. Pensaven que la porta estaria ajustada per facilitar la ventilació, o que seria molt fàcil d’esbotzar.

Però el pla va topar amb aquella porta, que estava tancada més que amb pany i forrellat, amb una travessa de castell feudal, perquè el dia abans havien assassinat Calvo Sotelo a Madrid i Franco va extremar les mesures de seguretat. La manera com va reaccionar Franco varia segons les fons que han narrat l’episodi, que el fan heroi o covard. El resultat és, però, el mateix: Franco va poder alçar-se contra la República el 18 de juliol, quatre dies després.

L’escamot va ser descobert per l’enrenou, potser perquè Franco va cridar, fos “Auxili” o “A mi la guàrdia”, o perquè els sentinelles estaven alertats per una fuita d’informació o un infiltrat. Els soldats van disparar i van perseguir els anarquistes, que tanmateix en primera instància van aconseguir amagar-se, amb el toc d’humor negre que Vidal va fer cap al cementiri, que coneixia prou perquè tenia un taller de làpides i imatges funeràries que també servia per armar explosius.

Vidal va creuar les línies franquistes i va arribar a Barcelona. Va combatre al Front d’Aragó i va entrar a l’espionatge de l’exèrcit republicà. Exiliat a Londres i Nova York, es va fer un nom com a editor, però ja no va ser el seu. La seva família el donava per desaparegut, com a Maria Culí Palou. El seu nebot Ramon va morir als 86 anys sense saber-ne res més després que la condemnessin en plena Guerra Civil: “La Maria se n’ha anat, però ja tornarà”.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF