Milers de noies, suposadament verges, dansen a finals de l’hivern austral amb grans joncs en una cerimònia que servia perquè els reis swazis triessin nova esposa. Ara se celebra en un estadi de futbol i ja només és un acte folklòric

VIATGES

Swazilàndia, l’últim regne absolutista de l’Àfrica

A l’excolònia britànica, Mswati III controla els tres poders i ofega l’espai per a la llibertat i els drets mentre porta una vida de luxe

Milers de noies, suposadament verges, dansen a finals de l’hivern austral amb grans joncs en una cerimònia que servia perquè els reis swazis triessin nova esposa. Ara se celebra en un estadi de futbol i ja només és un acte folklòric / SIPHIWE SIBEKO / EDUARDO MUÑOZ /REUTERS

La dinastia dels Dlamini s’enfonsa en les arrels de Swazilàndia des del segle XVI i fins i tot amb els colons britànics la casa tenia tractament reial. Un cop independent, Sobhuza II va regnar sense imposicions fins a la seva mort quan la corona va passar al fill únic de la reina favorita, un adolescent educat a Londres que va haver d’esperar a fer els 18 anys. El 1986 Mswati III es va convertir en el rei més jove del món i avui és l’últim monarca absolutista de l’Àfrica. És l’home que tot ho controla, malgrat que la Constitució consagra la divisió de poders de Montesquieu i admet els partits polítics, però en la pràctica encaixa en un retrat de senyor feudal. Concentra el poder executiu, legislatiu i judicial per castigar la més mínima crítica. Amnistia Internacional ha denunciat la seva llei contra el terrorisme, que ha servit per criminalitzar i vetar la dissidència i restringir la llibertat d’expressió. Pudemo, el partit més gran, té encara diversos líders en llibertat sota finança, després que hagin passat temporades entre reixes.

Com un bri d’aire fresc, els carrers de Mbabane es van omplir el juny passat de banderes de l’arc de Sant Martí en la primera desfilada de l’orgull gai. Grups de treballadors van perdre la por i van reclamar públicament millores laborals que els permetin sortir de la pobresa extrema en què viuen dos terços dels 1,3 milions d’habitants. Les legislatives, però, van evidenciar la farsa. Sense que hi participés l’oposició i amb el rei triant 10 dels 69 diputats, molts observadors hi van veure una via per legitimar el règim despòtic. Per sorpresa i unilateralment, l’any 2018 el monarca es va fer el regal dels seus 50 anys, els mateixos de la Swazilàndia independent, rebatejant el nom del país per tornar a la denominació anterior al colonialisme: eSwatini, la terra dels swazis. “Ens confonien amb Suïssa a l’estranger”, va justificar Mswati, una equivocació que té sentit en anglès (Swaziland/Switzerland). Els abusos de poder, però, continuen i les famílies s’enfronten a desallotjaments forçosos quan la família reial reclama les seves terres en propietat.

Les dades de desenvolupament humà que presenta aquest país -que ocupa la meitat de la superfície de Catalunya- fan feredat. L’epidèmia de la sida ha malmès una generació sencera i els seus efectes encara s’arrosseguen, malgrat els esforços exitosos per ampliar la cobertura amb els antiretrovirals. Segons l’ONU, hi ha 44.000 orfes a causa de la sida i cada any 17.000 nadons s’exposen al contagi en el moment del part. Gairebé tres de cada 10 adults conviuen amb el virus i cada any se’n contagien 7.000 persones noves. Les dones són, de lluny, les que més pateixen els estralls de la malaltia i l’estigmatització que se’n deriva per als seropositius. Més d’un terç de les swazis són portadores del VIH, enfront del 19% dels homes.

No ajuda a frenar el contagi el fet que el mateix rei Mswati recomani com a únic mètode anticonceptiu la castedat. Un consell que és gairebé un insult, tenint en compte que ni ell en fa cas. És veritat que es manté lluny del balanç del seu pare, que va tenir més de 200 fills i 70 esposes, però Mswati III ha seguit amb la tradició familiar de la poligàmia, una pràctica que es defensa per la “unitat dels clans”. Se li calculen 15 dones i 25 fills. Swazilàndia es regeix en qüestions civils per la llei tradicional, que permet només als homes sumar esposes.

La modernitat del monarca és que ja no tria noves esposes a l’Umhlanga (la Dansa del Joncs), en què es glorifica la virginitat i fertilitat -sempre de les dones, per descomptat-. Tradicionalment, el monarca swazi aprofitava aquest festival per ampliar l’harem. Ara la celebració és bàsicament un reclam turístic, però continua sent una manera de perpetuar el masclisme amb l’exhibició dels cossos nus de joves i nenes. L’activista Nomboniso Gasa defensa l’Umhlanga en nom de la identitat de la cultura swazi -també es fa a la zulu-, perquè “s’emfatitza només la puresa de les dones”.

Hi ha altres motius que expliquen per què costa tant acabar amb la sida en un país on la via més habitual de transmissió són les relacions heterosexuals: les altes taxes de violència masclista i l’estrena prematura en el sexe. Un terç de les noies denuncien haver patit algun abús sexual abans de complir els 18 anys i un alt percentatge de les adolescents actives sexualment tenen més de dues parelles en un any. Després hi ha l’efecte dels anomenats suggar dadies, homes que surten amb jovenetes, 10 o més anys més joves que ells, inexpertes i encara amb el pes cultural que s’han de sotmetre al mascle. Aquesta desigualtat al llit es tradueix en relacions sense protecció i, per tant, en un risc més elevat d’encomanar-se el virus. El rei tampoc es va aplicar la prohibició de mantenir relacions amb menors d’edat durant cinc anys -una prohibició que va decretar ell mateix- i poc després es casava amb una noia de 17 anys. Per fer-se perdonar, Mswati es va autoimposar el càstig de pagar una vaca per multa. Tot solucionat.

La vida sentimental del rei és digna dels play-boys del paper cuixé, amb denúncies incloses del rapte d’una noia i una esposa a la fuga. Amo i senyor del país, Forbes li calcula una fortuna de més de 100 milions de dòlars, que li permeten portar una vida de luxe desenfrenat: de cotxes, avions, cases i viatges. A més, té amics generosos, com el que li va regalar 32 BMW. I si no en té prou, la llei obliga la població a cedir-li vaques, un autèntic tresor en un país d’economia rural i de subsistència.

Swazilàndia, a diferència de la racista Sud-àfrica governada pel segregacionista apartheid, no va donar problemes a l’Imperi Britànic. En els anys de racisme, acollia els fills de lluitadors negres a les escoles, racialment mixtes i amb un bon nivell educatiu. Potser per això la dinastia Dlamini sempre ha estat ben rebuda en celebracions dels Windsor. L’adolescent Mswati va estudiar als exclusius col·legis britànics i va ser nomenat amb 14 anys l’hereu del tron en morir el seu pare, Sobhuza II. Fins al 1986, amb els 18 anys fets, no el van coronar, i per la seva joventut li van donar el sobrenom del Tutankhamon Africà. Estirant el fil de l’estirp, l’autoritari Mswati està emparentat, coses de la vida, amb els Mandela, una altra dinastia africana que se situaria als antípodes. Zenani Mandela-Dlamini, la filla diplomàtica de l’expresident sud-africà, havia estudiat a l’elitista Waterford Kamhlaba de Mbabane i es va casar amb un príncep swazi. Una notícia de premsa rosa africana. 

EDICIÓ PAPER 17/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF