REPORTATGE

‘Mortadelo’, la revista

‘Mortadelo’ va néixer ara fa 50 anys i va ser el tebeo més popular de Bruguera. Va superar en vendes les altres revistes de l’editorial
Bruguera va fusionar les revistes Mortadelo i Súper Mortadelo a patir del número 170 de la segona. Les noves aventures llargues de Mortadelo y Filemón van ser prepublicades a Mortadelo.
TEXT: Antoni Guiral / IMATGES: Editorial Bruguera

L’any 1970 l’Editorial Bruguera pràcticament copava el mercat de tebeos infantils i juvenils. El seus setmanaris feien tirades de 175.000 a 240.000 exemplars, i tot i que encara eren vives capçaleres com TBO, Strong, Jaimito o Pumby, cap d’elles li feia ombra. Menys encara els en altres temps famosos quadernets apaïsats d’aventures, que pràcticament havien desaparegut i que vivien, sobretot, de reedicions. Bruguera era, doncs, el clar dominador amb títols com Pulgarcito, Tío Vivo, DDT, Din Dan o Lily i Súper Pulgarcito (aquests darrers apareguts precisament el 1970).

Un anys abans, el 1969, Bruguera va emprendre un projecte ambiciós: editar una revista de gran format, Gran Pulgarcito, en què va començar a publicar les primeres aventures llargues de Mortadelo y Filemón, reconvertits per Ibáñez en agents de la T.I.A. En el sumari, a més, hi havia noves sèries d’alguns del més destacats historietistes de la casa, que renovaven la manera d’enfocar l’humor: Don Polillo, La abuelita Paz i Feliciano (Vázquez), La panda i Pepe Barrena (Segura) o Manolón, conductor de camión, Flash, el fotógrafo i Campeonio (Raf). I, al seu costat, algunes de les millors sèries humorístiques i d’aventures de la historieta francobelga: Aquiles Talón (Greg), Astérix (Goscinny i Uderzo), El califa Harun el Pussah (Goscinny i Tabary), Blueberry (Charlier i Giraud) o Michel Tanguy (Charlier, Uderzo i Jijé). Després de 84 números, Gran Pulgarcito va ser cancel·lada, però Bruguera ja tenia un recanvi.

En el número 507 del setmanari Tío Vivo (aparegut el 23 de novembre de 1970) els lectors van rebre l’agradable notícia d’un regal: es tractava del número 0 de Mortadelo. Era la primera capçalera de Bruguera dedicada a una de les seves sèries o, més ben dit, a un personatge en concret. Mortadel·lo, amb la seva personalitat i la seva facilitat per a les disfresses, era sens dubte el més popular; no hi va haver dubtes amb el títol. Però tot i mantenir el mateix format i nombre de pàgines en bicolor i color de les altres revistes de la casa, Mortadelo no era una capçalera més.

D’entrada, les cobertes mostraven un clar signe de renovació i modernitat, amb historietes de Mortadel·lo i Filemó fetes amb una diagramació quasi revolucionària, i afegint sempre un acudit a la primera O del logotip de Mortadelo. El seu interior devia molt a Gran Pulgarcito : seguien publicant-se per entregues les noves aventures llargues de Mortadelo y Filemón, així com les sèries de Vázquez, Segura i Raf, a més de noves entregues d’ Anacleto, agente secreto (Vázquez) i Astérix, Aquiles Talón i Blueberry.

En el citat número 0 es van afegir al sumari dues novetats: la publicació de les aventures llargues de Zipi y Zape d’Escobar i una nova saga d’aventures, El corsario de hierro, que tornava a unir els creadors del llegendari El capitán Trueno, el guionista Víctor Mora i el dibuixant Ambrós. A aquest contingut per si mateix ja força enlluernador, a poc a poc s’hi van afegir altres sèries que van marca època. L’any 1971 Mortadelo dona pas a Sir Tim O’Theo, la sèrie paròdica del gènere policíac creada per Raf, o a Segis y Olivio, traperos de alivio, concebuda per un dels autors de la més jove generació de l’escola Bruguera, Jaume Rovira. Altres historietistes de la nova fornada van tenir un espai a Mortadelo, com Allué, Esegé, Jesús de Cos o March; així mateix, col·laboradors habituals de Bruguera amb més experiència van aportar sèries com Constancio Plurilópez (Tran) o Deliranta Rococó (Martz Schmidt).

Més enllà de la majoritària part dedicada a la historieta d’humor, Mortadelo va aportar també sagues d’aventures, especialment d’autors autòctons ( Jan Europa, d’Edmond, o Astroman, de Víctor Mora i Cuyàs). Una altra de les novetats de Mortadelo va ser compartida amb totes les revistes infantils i juvenils de Bruguera. Es tracta dels mortadelos, bitllets falsos que servien per adquirir productes de Bruguera i per participar en sortejos de premis com televisors, tocadiscos i fins i tot cotxes, i que van gaudir d’un més que notable èxit en les seves diverses emissions.

A poc a poc, Mortadelo es va guanyar el favor dels seus joves lectors i va superar la resta de capçaleres de Bruguera, tot i que les vendes anaven baixant: l’any 1971 tenia una tirada de 240.000 exemplars setmanals; dos anys després va baixar als 173.000, i l’any 1977 es va quedar amb 112.000 exemplars. Ja fos perquè l’època dels tebeos per a infants i joves havia passat o perquè als anys vuitanta van arribar altres temps i altres tipus de tebeos (per a adults, sobretot), Mortadelo va perdre lectors. Ni la continuada presència de Mortadelo y Filemón, Sir Tim O’Theo o El corsario de hierro van impedir-ne la desaparició el 26 de desembre de 1983, amb el número 645. Mortadelo va quedar com un gran referent de la història dels nostres tebeos i, evidentment, de l’Editorial Bruguera.

Bé, en realitat, Mortadelo no va desaparèixer del tot. Atesa la situació de crisi de l’editorial (en suspensió de pagaments), Bruguera va decidir fusionar, d’alguna manera, Mortadelo i Súper Mortadelo (apareguda l’any 1972): va mantenir el títol de Mortadelo però el va continuar amb la numeració de Súper Mortadelo (a partir del 170, del 2 de gener de 1984). Les historietes de coberta van donar pas a il·lustracions, es va mantenir la prepublicació de les aventures llargues de Mortadelo y Filemón i una part del contingut de les dues revistes, i es van publicar algunes sèries noves, així com algunes entregues de Superlópez (Jan). Aquest Mortadelo va desaparèixer definitivament l’any 1986, amb el tancament d’Editorial Bruguera. Recordem, però, que el nom de Mortadelo va estar present en altres revistes de Bruguera ( Súper Mortadelo, Mortadelo Gigante, Mortadelo Especial ).

Per a una generació, almenys, sempre quedarà aquest Mortadelo, el que va néixer l’any 1970.

‘El corsario de hierro’. L’última gran aventura

“Les trepidants aventures d’un nou i fascinant personatge”. Així presentaven El corsario de hierro a la coberta del número 0 de Mortadelo. I, en efecte, era nou i fascinant. Entre altres coses, perquè tornava a reunir una parella d’autors, el guionista Víctor Mora i el dibuixant Ambrós, que havien aportat a la nostra historieta un dels seus personatges més populars, el Capitán Trueno. El temps dels quaderns d’aventures havien passat (de fet, El capitán Trueno va finalitzar el 1968), però Mora i Ambrós van saber recollir aquell esperit i actualitzar-lo en una saga bastant llarga (1970-1981), que atorgava optimisme i vitalitat a uns personatges immersos en unes aventures que acollien el millor de la filosofia d’aquest gènere. El corsario de hierro està ambientada en el segle XVII i presenta, d’entrada, un protagonista que després de l’assassinat del seu pare a mans del tirànic Lord Benburry és adoptat per la Vella Dama del Mar i exerceix de pirata, però que acaba convertint-se en un home que lluitarà sempre per la justícia. Al seu costat, com ja passava en altres sagues de Mora ( El capitán Trueno o El Jabato ), dos secundaris de luxe: el gegant escocès Mac Meck, un home de gran cor i força extraordinària, i un prestidigitador aficionat, l’italià Merlini, que explota sobretot el seu vessant còmic i que utilitza la seva llengua d’una manera molt particular. Curiosament, tot i que l’amor està present a la vida del protagonista, no hi haurà una nòvia fixa (potser perquè els temps havien canviat), però sí diverses relacions sentimentals amb Lady Roxana o la princesa Bianca di Orsini.

En tot cas, Mora sap explotar amb intel·ligència aquell vell regust de l’aventura pura i dura, aquest cop amb un toc més humorístic que en altres de les seves sèries. Per la seva banda, Ambrós demostra, sobretot als inicis, estar en plena forma, i domina com sempre la posada en escena, l’expressivitat i la sensació de moviment dels personatges. Con en altres sèries de Mora, El corsario de hierro aporta una llarga llista de personatges secundaris amb una personalitat molt ben definida, i transporta els seus protagonistes a llargs viatges per tot el món. Les últimes aventures del corsari van ser escrites per González Cremona i José Luis Barón; la sèrie va ser publicada ininterrompudament entre els números 0 i 544 de Mortadelo, a més d’alguns dels seus números extraordinaris i almanacs. L’any 1971 Bruguera va compilar aquesta sèrie, dins la seva col·lecció Grandes Aventuras Juveniles, en 21 exemplars amb cobertes fetes per Antonio Bernal. Sis anys després, la mateixa Bruguera, atesa la bona recepció d’aquesta saga, la va tornar a reeditar en la línia Joyas Literarias Juveniles (Serie Roja), en un total de 58 números amb noves cobertes (a partir del número 22) de Bernal.

‘Sir Tim O’Theo’. El famós detectiu de Bellotha Village

Jordi Bayona, tècnic editorial de Bruguera, em va explicar que un dia Raf, que sempre entregava a temps, va anar a la redacció amb una mitja pàgina trencada; el que havia fet no li va agradar. Però Bayona es va fixar en dos dels personatges que hi apareixien: “Se’m va acudir que aquells personatges podien tenir vida pròpia, que podrien dir-se com aquells de la revista Flechas y Pelayos, Pat O’Sho y Timorato. Em sembla que a sobre del mateix original vaig escriure la idea dels noms i que podrien ser un lord i el seu majordom”. I així va néixer una de les sèries més populars de la Bruguera dels anys setanta i vuitanta: Sir Tim O’Theo. Ambientada en un petit poble britànic, Bellotha Village, es va començar a publicar al número 23 de Mortadelo (19 d’abril de 1971), i estava protagonitzada per a un detectiu aficionat, un vell aristòcrata que convivia amb el seu majordom, Patson.

Amb el suport de guionistes com Andreu Martín o el britànic Ron Clark, i d’un equip de dibuixants (entre d’altres, Tha i Tom Roca), Raf va desenvolupar una cosmologia al voltant d’aquest personatge, conformada bàsicament pels habitants del poble, entre els quals van destacar Patson (convertit en coprotagonista de la sèrie); el sergent Blops i el seu ajudant Pitts; Huggins, el propietari del pub The Crazy Bird, un lloc de trobada per a tots els habitants del poble; el burgmestre de Bellotha Village; Lady Filstrup o Tadeus McRhácano. Aquesta brillant paròdia de detectius es va publicar en diverses revistes de Bruguera entre el 1971 i el 1986.

Cobertes revolucionàries

Que una historieta ocupés la coberta d’un tebeo no era cap novetat l’any 1970. Però les portades de Mortadelo eren una altra cosa. Ibáñez va sorprendre els lectors trencant totes les normes. Res de quatre o cinc tires, res d’un gag allargat. Ibáñez va plantejar una dinàmica nova per a l’estructura d’una pàgina de còmic. Amb entre 3 i 6 vinyetes s’explicava una anècdota humorística protagonitzada per Mortadel·lo i Filemó, sí, però cada vinyeta tenia una forma diferent. Algunes eren ovalades, d’altres verticals o apaïsades, però cap mantenia una estructura prefixada. Eren vinyetes lliures, les justes per explicar el gag; un plantejament innovador mai vist fins a aquell moment, al qual cal afegir la intel·ligència de l’autor a l’hora de situar les bafarades dels diàlegs. Però hi havia una cosa més. El logotip de la capçalera era sempre el mateix, sí, però a cada número Ibáñez hi afegia un gag suplementari, jugant sempre amb la primera O de Mortadelo. De les 646 portades de la col·lecció regular de Mortadelo, totes menys dues (les dels números 100 i 500) van ser fetes en aquest format per Ibáñez (excepte unes poques, no signades per ell).

Fins a l’any 1976, aquestes historietes de coberta anaven acompanyades de la informació de part del contingut; entre el 1976 i 1979, aquestes dades van desaparèixer per donar tot l’espai a la historieta, que va guanyar algunes vinyetes (de sis a vuit); l’any 1979 el disseny de les cobertes deixava la banda dreta per tornar a afegir informació de l’interior, i Ibáñez va generar una estructura més convencional, de tres tires. Finalment, entre el 1980 i el 1983 Mortadelo va recuperar tot l’espai per a la historieta de coberta. Especialment significativa és la portada de l’últim número, el 645: Mortadel·lo, disfressat de dona de fer feines, escombra totes les lletres del logotip i anuncia un canvi important, mentre aprofita per felicitar la Pasqua als lectors en companyia de Filemó, Ofelia, el Súper, el professor Bacterio i el mateix Ibáñez, en una de les seves sempre còmiques aparicions. Mortadelo arribava al seu final per donar pas a una altra revista amb el mateix títol però una filosofia molt diferent.

EDICIÓ PAPER 05/12/2020

Consultar aquesta edició en PDF