Entrevista

Ernesto Ekaizer: “La crisi del Banco Popular ha demostrat que els funcionaris no han après cap lliçó de la crisi”

Entrevista amb el periodista d’investigació i col·laborador de l'ARA Ernesto Ekaizer, publica 'El libro negro. Cómo falló el Banco de España a los ciudadanos'

El periodista d’investigació Ernesto Ekaizer, col·laborador de l’ARA, fa molts anys que té posada la lupa en el sistema financer espanyol. Als anys 90 va explicar la crisi de Banesto en el llibre Banqueros de rapiña. Crónica secreta de Mario Conde (Plaza y Janés) i als inicis d’aquesta dècada va analitzar la crisi financera a Indecentes. Crònica de un atraco perfecto (Espasa, 2012). I ara, des de la perspectiva del que sabem avui, publica El libro negro. Cómo falló el Banco de España a los ciudadanos (Espasa, 2018).

Ja havia abordat la crisi financera en un llibre. Per què hi torna ara?

Aquest últim llibre se centra en el paper dels supervisors -bàsicament el Banc d’Espanya i la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV)- en la crisi i en la sortida de la crisi. Mostra el poder del Banc d’Espanya, que es val de la seva autoritat i independència respecte al govern, per encobrir amb un pla de fusions de les caixes la seva incapacitat quan tocava -els anys 2005 o 2006- de frenar l’expansió del crèdit que va alimentar la bombolla immobiliària. El llibre també intenta desmuntar la idea que Zapatero primer i Rajoy després van salvar Espanya del “rescat complet”. No és així, l’única opció era el rescat bancari. Per al rescat “complet” es requerien 500.000 milions d’euros que la UE no estava disposada a posar sobre la taula.

Què es podia fer contra la bogeria del totxo?

A principis del 2000 el crèdit total a Espanya se situava en 493.000 milions d’euros i les hipoteques per a compra i rehabilitació d’habitatge en 150.000 milions. El juny del 2006 les xifres són d’1,4 bilions i 500.000 milions, respectivament. És llavors, el maig del 2006, quan els inspectors del Banc d’Espanya fan un escrit dirigit al vicepresident del govern espanyol, Pedro Solbes, i li expliquen el greu risc existent. Els bancs i caixes d’estalvi es financen de manera massiva a l’exterior, ja no ho fan amb els seus dipòsits. Els inspectors urgeixen a controlar l’aixeta quan era possible amb la llei de disciplina a la mà. Durant l’època del governador del Banc d’Espanya Jaime Caruana es gesta la gran expansió. I Miguel Ángel Fernández Ordóñez (MAFO) la continua quan succeeix Caruana el juliol del 2006. El setembre del 2008 el crèdit total arriba a 1,86 bilions i 652.000 milions, respectivament, i el 2010 seran 1,84 bilions i 663.000 milions.

¿Creu que la sortida a borsa de Bankia va ser un pacte d’estat?

El PP va donar suport a la primera reforma financera del govern de José Luis Rodríguez Zapatero, que va conduir a la sortida a borsa de Bankia, i més tard es va abstenir en la següent reforma. Va ser un pacte d’estat de facto.

Quant ens ha costat als ciutadans aquell desastre financer?

La caiguda de Bankia va exigir 22.424 milions en ajudes directes. I si s’hi afegeixen altres ajudes com les vendes d’actius de Bankia a la Sareb ( banc dolent ), actius fiscals diferits i avals de l’Estat per a les seves emissions s’arriba a una xifra total de 86.466 milions. Una part es recuperarà, però aquestes han sigut les ajudes. I per a tot el sector les aportacions públiques s’han elevat a gairebé 300.000 milions, un terç del PIB.

Després del que s’ha vist aquests dies al Suprem, ¿viuen massa a prop els bancs de l’Íbex de la Moncloa?

Carlos Lesmes, president del Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), va pressionar, segons ha confessat, el president de la sala tercera del Suprem perquè emetés un comunicat el divendres 19 d’octubre després de veure la caiguda de les cotitzacions dels bancs a la borsa. La seva cap de gabinet des de fa anys és la fiscal Ana Murillo, que està casada amb un dels vicepresidents del Banco Santander. Lesmes, l’exnúmero dos de Justícia Fernando Román i Eduardo Ortega, expresident de la sala tercera, formen un grup molt unit. Ortega va ser fitxat el 2014 pel BBVA com a director de serveis jurídics contenciosos. Lesmes va veure una “enorme repercussió econòmica i social” en la sentència que carrega als bancs els actes jurídics documentats i es va mobilitzar en conseqüència.

¿Ajuden més els bancs a l’Estat o l’Estat als bancs?

A Espanya, el sistema financer és sacrosant.

Què és el que no ha après el sector ni amb crisi ni sense crisi?

El banquer té com a referència els seus accionistes i empleats. El seu interès és privat. Els que han de vetllar perquè es treguin lliçons de la crisi són els funcionaris, que, se suposa, actuen en l’interès públic. I la crisi del Banco Popular del 2017 mostra que d’aprendre lliçons, res de res.

¿El decep que el principal banquer que ha trepitjat la presó des de la crisi, Rodrigo Rato, ho hagi fet pel cas de les targetes ‘black’?

En relació al tsunami que hem viscut, té raó, hi ha pocs banquers a la presó...

Rato és un dels principals protagonistes del seu llibre. Hi ha parlat últimament?

Hi vaig parlar dijous al matí. Em va dir que estava preparant la bossa per anar cap a la presó. Estava tranquil, com qui se’n va de viatge. En els últims anys hem analitzat junts els fets de Bankia, la crisi financera, el rescat bancari i l’ofensiva dels mercats contra l’euro el 2012. Ell sempre ha pensat que algú havia de fer-se càrrec del pagament de la factura en una crisi i que aquesta vegada li havia tocat a ell. En aquesta idea, la condemna per les targetes black li sembla instrumental. 

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF