Aquelles taronges tan gustoses

-Ah, és aquí...

-Li he deixat la beguda preparada a la tauleta...

-Gràcies, Francisco. Ja estic, ja m’he acomiadat d’aquells senyors. A tots els agrada que els rebi a les escales de palau, els fa il·lusió. A alguns també els acompanyo.

-És natural que els faci il·lusió, és un honor que els fa.

-Esclar, suposo que ho veuen així. ¿Puc dir-li Fran?

-...El Francisco és el del torn del matí, jo em dic Fernando.

-Bé, també comença per F. Perdoni, era broma, avui estic cansat. Aquells senyors eren la meva última cita, i la pitjor. Ni s’imagina la voracitat dels banquers. Darrere aquelles abraçades hi ha urpes i darrere els somriures hi ha dents, són feres, Francisco.

-…

-Ja, ja sé el que està pensant encara que no pugui dir-ho. Que són els meus, que treballo per a ells. Té raó, però ho fem tots. Vostè ja ho sap, ja ha vist passar més d’un president, oi?

-Miri, jo d’aquestes coses ni en sé ni m’agrada parlar-ne. La meva feina consisteix sobretot a no saber i no explicar.

-I ho fa bé, prepara la beguda en la mesura exacta. De tota manera aquí no hi ha res a explicar, som gent normal. La premsa?

-Darrere seu, al costat de la butaca. Sembla que el Madrid comença a donar senyals de vida...

-Res està com hauria d’estar, ningú compleix amb el que li correspon. Només jo faig el que he de fer i sóc on he de ser complint amb el que em toca. I m’aguanto.

-Sí, senyor. Vol alguna cosa més?

-No, no. Gràcies. Ningú sap aguantar-se al seu lloc, no es pot comptar amb ningú. Ja veu les coses que estan passant... Els demano que sàpiguen aguantar-se, ¿és demanar molt? Doncs res, conspiren els uns contra els altres. Hi ha les que no paren, els que enreden...

-En fi, la política ja se sap... Tothom vol la seva part.

-Però si no sabem mantenir prietas las filas al final es perd tot, això ho saben fins i tot els nens. Estan espantats i la por els encega, no fan cas, estan bojos. Ja no parlo dels catalans, parlo de la meva gent.

-Ja vaig recordar als de Protocol que retiressin de la vitrina de l’entrada aquella au africana que tant li desagrada...

-Això també, fa dos anys que demano que s’emportin aquell regal d’un president africà, ja no recordo quin. Això no és Uganda. I és inútil, allà continua l’ocellot... No mano ni en això.

-Són els de Protocol, senyor. Fa un any van dir que tenien el magatzem ple i que esperéssim. Els hi vaig recordar el mes passat i em van respondre que és probable que torni a visitar-nos aquell president... ¿D’Uganda?

-No mano ni en això. Però tampoc al govern. Si no els estàs a sobre semblen l’exèrcit de Pancho Villa. Què volen? Que estigui sempre pendent d’ells? Que estigui governant sempre? No són grandets? No fan cas.

-Demà mateix torno a parlar amb els de Protocol.

-És igual, és igual. L’ocell continuarà allà. Quan me’n vagi segur que me l’emboliquen per emportar. O li quedarà al següent. Serveixi’m un altre traguet, faci el favor.

-Sí, senyor.

-¿Vol la demostració que no em fan cas? Els meus ministres, vull dir. Vaig fer una prova, fa un mes li vaig indicar a una ministra que fes una reforma absurda, és una mesura completament capriciosa que la perjudica, esclar, però li vaig fer veure que hi tenia interès. Aquesta setmana he sondejat el ministeri, i ¿què creu que he descobert?

-…No sé què dir-li.

-Doncs que fins ara aquesta persona, a qui jo vaig designar per ocupar aquell ministeri, que m’ho deu, no ha mogut ni un paper ni n’ha parlat amb ningú. Aquesta és la situació.

-…Què vol que li digui... En totes les professions passen coses. Hi ha gent per a tot.

-La gent no s’ho imagina, no mano gens. I, el que és pitjor, quan surti d’aquí ho faré com un empestat. De vegades em sembla que ja me’ls ensumo. Algun gest, alguna reticència, certa falta de caliu... El poder és una cosa molt delicada, s’olora, és a l’aire. Què són aquells ocells?

-Em sembla que són ànecs. ¿Vol que obri una mica la finestra?

-No, serveixi’m un altre trago, que avui ja no treballo més. El poder és una fantasia, et penses que el tens i de sobte se t’escola entre els dits i no pots fer res. Però això vostè ja ho deu haver vist aquí altres vegades...

-Jo aquí vaig començar d’electricista, ja ho veu. I a poc a poc em van anar canviant i aquí em té. Atenent-lo a vostè, a vostès.

-Jo podria haver sigut una altra cosa, no necessàriament havia de ser president. No és que no hagi sabut desempallegar-me dels meus rivals, vostè ja sap que aquí no s’hi arriba sense liquidar-ne d’altres, però ara veig el futur i d’aquí se surt amb els peus per davant. I gairebé li diria que com més aviat millor, que jo no estic fet per a això, home.

-No digui això, vostè és com qualsevol altre.

-Bé, Francisco, altres no van arribar aquí...

-Volia dir que no és menys que altres presidents...

-Però si tenen raó els meus enemics en les seves crítiques, vaig acabar aquí per beneit. Home, l’ambició es té, esclar, però una mica va ser per deixar-me anar. Està molt bé el trago, quina marca és?

-La de sempre.

-Miri, vingui aquí. Miri el meu ordinador, li ensenyaré una cosa.

-No sé si jo…

-Vingui, home. Miri, ¿què hi veu?

-El fons de pantalla. El portal d’una casa. Un portal gran, bonic.

-És casa meva. És la casa on vaig néixer i viure fins als cinc anys. Llavors al meu pare el van destinar a una altra ciutat. Un dia se’m va acudir buscar casa meva a l’Street View i vet-la aquí... No sé qui hi deu viure ara. Podria esbrinar-ho, esclar, però prefereixo no saber-ho.

-¿I aquella dona? La que porta un paquet blanc i un nen agafat de la mà.

-Ah, la Carmen. Vivia a la casa del costat, ja hi era quan jo era petit. Ara ja no hi viu. La foto és de fa un any, va haver de deixar la casa, segons em van dir. Sembla que la va hipotecar perquè un fill obrís un negoci, un videoclub, i la cosa va sortir malament.

-Ah.

-Era una casa molt bonica, tenia un pati al darrere amb un taronger. Unes taronges molt gustoses.

-Si no li fa falta res més... ¿Vol que li serveixi alguna cosa més? El meu torn s’està acabant i m’esperen a casa...

-Deixi, deixi, ja em serveixo jo. Vagi-se’n, Francisco.