L'ingrés de Croàcia a la Unió Europea va coincidir amb l'obertura de les negociacions per a l'ingrés de Sèrbia acordada pel Consell Europeu. Sèrbia s'afegia així com a país candidat a Macedònia i Montenegro i passava per davant de Bòsnia (i d'Albània), que segueixen al calaix dels candidats potencials . La clau d'aquest avançament ha estat l'històric acord entre Sèrbia i Kosovo del passat 19 d'abril.
Amb les sis repúbliques exiugoslaves (i Albània) convertides en estats membres de la Unió o en el camí de ser-ho, l'únic serrell pendent en la integració europea dels Balcans occidentals és Kosovo. Però aquí el Consell també va fer un pas endavant amb la decisió de negociar un Acord d'Estabilització i Associació amb Kosovo. La Unió està disposada a debatre la futura adhesió d'un país que Espanya segueix negant-se a reconèixer i que algunes veus catalanes segueixen veient com a referent. Tant en un cas com en l'altre s'imposa una reflexió.
Espanya i Kosovo. Espanya no solament es va abstenir de reconèixer Kosovo després de la seva declaració unilateral d'independència (DUI), sinó que s'hi va mostrar bel·ligerant quan el Tribunal Internacional de Justícia va obrir el procediment previ a la seva Opinió del 22 de juliol del 2010. (El ministeri d'Afers Estrangers hi va enviar un document de 56 pàgines que carrega contra la conformitat de la DUI kosovar amb el dret internacional, del qual ningú no es va retractar quan el Tribunal va concloure el contrari.) Les reiterades peticions del Parlament Europeu perquè Espanya i els altres estats membres recalcitrants reconeguin Kosovo també han estat desateses. El reconeixement de facto de Kosovo per part de Sèrbia tampoc no ha servit per a canviar la posició de la diplomàcia espanyola. Si fos conseqüent, Espanya no hauria de reconèixer la independència de Kosovo ni tan sols el dia que Belgrad obri la seva ambaixada a Pristina, perquè es miri com es miri la secessió unilateral de Kosovo -a diferència de la de Croàcia- sempre serà anticonstitucional. La ironia és que tota aquesta oposició numantina és innecessària, perquè Kosovo no és realment un precedent per a Catalunya.
Catalunya i Kosovo. Poc després que el Consell Europeu decidís obrir negociacions amb Kosovo, ERC va aprovar una ponència política a la seva conferència nacional dels dies 6 i 7 de juliol en què torna a sortir el cas kosovar. En aquest document, el partit d'Oriol Junqueras analitza tres escenaris per al procés constituent de la República Catalana: la consulta pactada amb l'Estat espanyol, la consulta amb intervenció europea i finalment les eleccions plebiscitàries (que dijous passat Mas va ubicar, hipotèticament, al 2016) seguides d'una declaració unilateral d'independència -una eventualitat que "no podem descartar", deien-. (Segons ERC, si Espanya es negués a acceptar aquesta DUI "estaria acostant jurídicament el cas català al cas de Kosovo, respecte al qual hi ha el precedent favorable del pronunciament del Tribunal Internacional de Justícia".)
Com altres vegades, aquesta anàlisi cau en el pecat de la simplificació. Per començar, la missió del Tribunal era opinar sobre la DUI de Kosovo, no pas sobre la DUI com a tècnica de secessió en general. En segon lloc, la DUI de Kosovo no va ser el punt de sortida d'un "procés constituent", sinó més aviat el d'arribada. Convé recordar que Kosovo va aprovar la DUI quan feia 9 anys que vivia sota administració internacional, quan les negociacions patrocinades per la troica (UE, Rússia i Estats Units) havien fracassat clamorosament i quan l'enviat especial de l'ONU per al futur estatus de Kosovo, Martti Ahtisaari, havia deixat per escrit: "He arribat a la conclusió que l'única opció viable per a Kosovo és la independència, supervisada durant un període inicial per la comunitat internacional".
El Govern de Rajoy està fent tots els esforços possibles perquè algú acabi escrivint això mateix a propòsit de Catalunya. La novetat és que el PSOE ha assumit la idea d'una reforma constitucional en sentit federal. El PSOE és jacobí, ja ho sabem, però Tomislav Nikolic també és "ultranacionalista" i ha decidit desmantellar les institucions paral·leles sèrbies del nord de Kosovo (cosa que no va fer mai el "proeuropeu" Tadic, per cert). El text de Granada pot ser tan infumable com es vulgui, però cal prendre nota del gest. Perquè les negociacions d'una reforma constitucional en profunditat fracassin, primer han de començar; el que espanta els independentistes més empedreïts és la certesa que si les negociacions comencen no és matemàticament impossible que reïxin.
