Publicitat
Publicitat

L'EDITORIAL

Una estratègia per al nord d'Àfrica i el Pròxim Orient

El bany de sang en què ha derivat el cop d'estat de l'exèrcit egipci representa un negre auguri per a l'anomenada Primavera Àrab, el procés de revoltes populars que va acabar amb les dictadures més longeves del nord d'Àfrica: Tunísia, Líbia i Egipte. A Síria, mentrestant, la guerra civil ja ha superat els 100.000 morts mentre el règim d'Al-Assad guanya terreny a poc a poc en el camp de batalla. Cada situació és diferent, però el fatal desenllaç de la transició egípcia ha acabat, almenys de moment, amb l'esperança que la democràcia pluralista s'imposaria sense problemes i integraria tots els sectors de la societat, incloent-hi els islamistes.

Egipte és un país clau perquè és el més poblat de la regió i des de l'època de Nàsser ha exercit un cert liderat sobre el món àrab. La breu experiència democràtica ha fet saltar pels aires els fràgils equilibris entre les diferents faccions i amenaça amb un conflicte civil de conseqüències inimaginables. Des d'Europa la caiguda dels vells dictadors es va veure amb simpatia i com un símptoma de maduresa de les societats àrabs per fer el pas decisiu cap a la democràcia. Al final, però, els interessos dels diferents actors que operen a la regió (els Estats Units, les monarquies del Golf, etc.) han acabat reforçant el paper de l'exèrcit egipci i, d'alguna manera, han legitimat una repressió brutal que enterra qualsevol possibilitat d'una sortida negociada.

La comunitat internacional no pot restar impassible i ha de dibuixar una estratègia conjunta per a tot el nord d'Àfrica i el Pròxim Orient. L'opció de donar suport a dictadures militars per evitar el risc islamista comporta greus contradiccions i, a la llarga, construeix règims corruptes i opressors. És l'hora d'un enfocament global, des de Líbia fins al Líban. Seria un error abandonar a la seva sort unes societats que es van aixecar contra les dictadures per assolir la llibertat i el progrés econòmic, i ara veuen com tornen a manar els de sempre. Una estratègia intel·ligent també ha d'incloure el diàleg amb els islamistes moderats de cara a integrar-los en el sistema. Qualsevol altra solució serà sempre provisional i fràgil. Un miratge.