La consellera basca d’Educació, Cristina Uriarte, considera immigrants els adolescents d’altres regions. Es tracta d’un titular de la premsa de fa uns dies, amarat d’aquesta suspicàcia que apareix en la lectura dels fets del País Basc o de Catalunya que es relacionen directament amb la resta de l’Estat.
Que Cristina Uriarte consideri immigrants al País Basc els vinguts d’altres comunitats o regions no pressuposa, per part de l’esmentada senyora, cap judici de valors: es tracta tan sols d’un fet objectiu que té unes conseqüències, unes disfuncions, en el sistema educatiu basc, i que val la pena tenir en compte per evitar que determinades dificultats d’inserció esdevinguin problemes d’inadaptació o de desarrelament. En comunitats com les Illes Balears ens hauria anat molt bé que el sistema educatiu no hagués estat tan pusil·lànime i que hagués volgut reconèixer unes realitats consubstancials a la immigració que, per desatenció pública, ara generen diverses i indesitjables formes de desintegració social.
Però la qüestió que s’ha plantejat arran de les mesures integradores que ha pres Educació al País Basc és, bàsicament, qui és immigrant. Tant la Real Academia Española com l’Institut d’Estudis Catalans consideren emigrant la persona que, sobretot per millorar la seva situació laboral, es desplaça a un altre país. La RAE, en una primera accepció, situa aquest altre país a l’“estranger”, però prescindeix d’aquest destí en altres accepcions.
Per als mallorquins, immigrant era, als anys 60 i més, el peninsular que s’instal·lava a l’illa perquè aquí hi havia feina (de la mateixa manera que emigrant era l’illenc que havia anat a guanyar-se la supervivència a les Antilles, a França, a l’Amèrica del Sud, a Algèria o Onsevulla). No consideràrem mai que hi hagués res de deshonest en el fet d’emigrar, tant si érem emissors com receptors.
Amb els anys i les estadístiques -“Hi ha mentides, mentides podrides i estadístiques”, Mark Twain dixit -, els immigrants originaris d’altres regions de l’Estat han rebut allò que alguns perceben com un baptisme en concentrar aquesta condició en les persones procedents de països estrangers: com si així s’alliberessin d’un estigma.
Els fets, però, han triat un altre camí, i la immigració, mutilada per les estadístiques i els censos, apareix en un bon inventari de problemàtiques socials i culturals, sobretot en comunitats amb llengua i cultura pròpies. L’immigrant pot ser percebut, o no, com a tal per diverses raons. Els pobles amb el sentiment del territori incrementat per raons geogràfiques, històriques, culturals, etc., són més exigents i rigorosos -més reticents, també- a l’hora d’incorporar plenament l’extern a la comunitat: aquest serà més fàcilment agermanable si mostra una clara voluntat d’arrelament i d’integració. Altrament, la pertinença al mateix estat no li mereixerà la condició d’acoblat al grup humà entre el qual ha triat fer vida.
Però el desinterès per la integració en la societat del país on t’has establert no et converteix automàticament en suspecte de res. Si et sents qualificar d’immigrant no t’has d’ofendre, perquè és una definició (molt fragmentària, esclar), però no un insult. Si t’insultéssim pel fet de ser immigrant, insultaríem igualment molts d’avantpassats nostres i també els nostres fills que cerquen feina fora de la seva comunitat autònoma o fora de l’Estat -per més que l’insuperable González Pons digués que els joves espanyols no emigren quan cerquen feina a la zona euro (però això ja fa part del submón del xarlatanisme polític del seu partit).
El nacionalisme espanyolista té la pell extremadament fina i transparent -altres nacionalismes no presenten una salut dermatològica gaire millor, convindria saber-ho reconèixer-. S’entengui o no, hi ha diferències bàsiques entre emigrar de Castella la Vella a Castella la Nova -una toponímia molt més amable que l’actual- o fer-ho d’Albacete al País Basc, a Catalunya o a Menorca. En els tres darrers destins, l’emigrant haurà d’entendre que el cost de la integració és lleument superior -i el reconeixement i la recompensa ho seran molt més encara-. També serà útil tenir en compte que, en el darrer cas, l’emigrant es trobarà en un món amb fronteres naturals contundents, irrefutables, i amb una llengua i una cultura diferents de les seves, que podrà respectar -i per això serà respectat- o agredir, com és notori que fa el PP, un partit que governa contra el país.
En tot cas, però, tots som immigrants en aquest planeta, tots som, en l’origen, extraterrestres.
