IAQUÍ

La nova pobresa de la classe mitjana

TOTS ELS QUI no som rics sabem que cada any que passa ens costa més doblers viure. Per això ens enerva sentir el Govern quan diu que estam a dues passes curtes de superar la crisi. Mentre l’estat del benestar es destrueix a destralades, no hi ha mesura que prengui Montoro que no augmenti més les diferències entre els rics, de cada dia més rics, i els pobres, també més pobres. La classe mitjana, aquella que es pot considerar una privilegiada per tenir suficient per viure, s’aprima any rere any. Així tenim Càritas que, aquesta mateixa setmana, donava les dades d’atenció creixent a famílies que mai no s’havien pensat haver de sol·licitar una ajuda per poder menjar o vestir-se. Una part molt significativa de la classe mitjana ja necessita atenció. I això vol dir que el segment de la societat més nombrós, aquell que precisament esmorteïa les diferències entre els rics i els pobres, però també el que engreixava bona part del consum, és destruït. Totes les iniciatives que es prenen van en la direcció de castigar no només els més desfavorits, sinó també, i sobretot, aquells que tenim una feina per poder viure amb una certa dignitat. Espanya, així, va cap a un suïcidi. Les societats de les grans diferències -parlam de Veneçuela, de Mèxic, de Brasil i de tants altres països- tenen una conflictivitat i una violència que aquí encara no coneixem, però que arribarem a conèixer si la política de l’Estat i també de bona part de les comunitats autònomes no canvia radicalment.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF