Publicitat
Publicitat

Un bon peu de foto

El becari volia ser Hemingway. Escriure grans cròniques al diari, com novel·les o poemes, de guerres exòtiques i festes passionals, fins i tot si s’esqueia èpiques epopeies dels partits de futbol de l’equip de Ciutat, ascendit miraculosament de poc a Segona. El becari de fet no era becari, aprenent en l’obrador de la redacció del petit diari de Ciutat, meritori recomanat per un col·laborador mig parent que n’havia parlat al director en la festa de Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes, prova aquest nano, no cal que cobri res per ara. El becari que no era becari havia guanyat un premi al concurs de redacció de la Coca-cola i un altre en uns jocs florals parroquials, i sobre aquests fonaments escassos somiava edificar un futur esplèndid de glòria literària local. Però com que el becari no era de casa bona, i bé s’havien de pagar els estudis, el pare l’havia convençut que es posés mentrestant a fer de periodista, d’aprenent de plumilla, que era si fa no fa com ser escriptor, però una mica més laboral, més retribuïble com si diguéssim. Un ofici.

A veure, el becari... Hauria de passar un moment pel Las Vegas i portar-me un cubata de Rom Pujol, no gaire carregat, és el segon del dia... Me l’apuntin. Algú més en necessita?

I el becari, humiliat, encara no Hemingway, noi dels recados, encarregat dels cafès i dels cubates, obeïa les ordres no estrictament periodístiques del cap de redacció, un veterà de la ploma, cul pelat de plens municipals i declaracions de l’alcalde, que als matins treballava rutinàriament al Banc i a la tarda exercia de periodista de vella escola, comandant tres companys més del Banc, un parell d’especialistes d’esports i un editorialista conspicu i conservador. Eren ells qui feien el diari cada dia, tot el diari, d’internacional fins als morts, passant per farmàcies, cartellera i resultats de totes les categories de futbol. En màquines d’escriure Olivetti fins a les tantes, compaginant a ull, a això m’hi poses un interlineat del tretze, que s’ha d’estirar. A crits i a cubates.

A veure el becari, vés a l’arxiu i porta una foto de carrers per asfaltar. Aquesta no, home. Ha de ser una cosa una mica més miserable.

El redactor en cap bevia i cridava, cantava cançons melangioses abraçant-se a l’Olivetti, el día que me quieras no habrá más que armonía, i duia de corcoll el becari. En un cert sentit, era també el responsable del servei de documentació, és a dir, de preguntar a crits a tots els reunits qualsevol dubte que aparegués en qualsevol moment mentre redactava les seves cròniques de fons.

Com cony es diu aquell filòsof que tant els agrada als dels Cuadernos i que té nom de com si fossin dos... Menéndez Pelayo.

Ortega y Gasset -es va atrevir el becari.

Sí senyor. Cony de becari, encara en farem alguna cosa... Va, t’ho has guanyat. Avui tindràs premi. Et deixaré escriure. Vés a buscar una foto de teatre a l’arxiu i fes-me el peu de foto de dues línies.

No era ben bé el premi que esperava el Futur Hemingway. Un anònim i escanyolit peu de foto? Això era tot el que li deixarien escriure? Se li devia notar a la cara, perquè el redactor en cap, sobtadament interessat pel futur periodístic del passerell, se li va acostar amb aire de perdonavides.

Un peu de foto, sí. Tu què et creies que era, ser periodista. Només seràs un bon periodista el dia que t’estimis els peus de foto. Sense firmar. I els breus. I les necrològiques. I que et surtin collonuts. Tota la resta és literatura. I això és un diari.

Al redactor en cap li devia agradar el peu de foto de La casa de Benarda Alba al Principal, perquè l’endemà va ascendir el becari a la categoria d’ el nou.

A veure, el nou: punteja’m aquest teletip i me’l titules a una columna.

Els veterans tenien a la taula un pot amb cola i unes quartilles. Els teletips d’agència venien tots en minúscula. Calia posar signes de puntuació, marcar les majúscules perquè ho poguessin picar els linotipistes. El becari, ja el nou, es va passar una tarda puntejant un teletip sobre el conveni del tèxtil signat a Madrid i intentant explicar on era la notícia en quatre línies de 25 espais, una columneta.

Encara en farem alguna cosa, d’aquest sòmines.

(El becari va recordar, molts anys després, el dia que va saber que això de ser periodista era un ofici diferent al de fer novel·les i poemes, tot i que de vegades es fes també amb paraules. Diferent, però no pitjor. Un ofici com els d’abans, amb aprenents, meritoris i becaris. On no sempre es firma ni sempre es va a la guerra. Va recordar anys després el dia que va voler ser com el redactor en cap. Marcelo, un cubata. Potser ho havia aconseguit, va pensar raonablement superb.

Ho va recordar quan li van trucar d’un diari i li van demanar que els escrivís per a l’edició de Sant Jordi una narració, una crònica, un record, una cosa literària, d’escriptor.

I no podria ser un peu de foto? -els va respondre.

Ho havia aconseguit: estimava els peus de foto.)

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF