Publicitat
Publicitat

La diplomàcia bruta a la cort del 1713

Un congrés internacional revela les interioritats dels Tractats d’Utrecht, punt final de la Guerra de Successió

En qualsevol negociació hi ha acords secrets, personatges obscurs que intenten treure’n benefici, i enganys. I els Tractats d’Utrecht de l’11 d’abril del 1713 (i ratificats per les corones anglesa i espanyola el 13 de juliol), que posaven fi formalment a la Guerra de Successió, no en són una excepció. Durant aquest conflicte bèl·lic d’abast mundial, que va enfrontar el candidat Borbó, Felip V, amb el candidat Habsburg, Carles III, i en què Catalunya va acabar derrotada i perdent les llibertats, es van succeir les intrigues cortesanes. La xarxa d’interessos i poders era densa: a la cort de Felip V s’hi movien ambaixadors, espies i ministres que tenien una gran influència en un monarca que patia constants depressions. Alguns van fer de tot per obtenir importants rendes.

Els entrellats dels acords internacionals que van acabar amb la Guerra de Successió són tan sols una petita part del que expliquen 40 ponents de prestigi, procedents de 25 universitats europees i sud-americanes, des d’ahir i fins dissabte, a Els Tractats d’Utrecht. Clarors i foscors de la pau. La resistència dels catalan s. Aquest congrés internacional, organitzat per l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives de la UPF i el Museu d’Història de Catalunya, en el marc del Tricentenari (1714-2014), és un dels més importants que s’ha celebrat mai a Europa. Els diferents ponents detallaran des del paper de la Santa Seu en la guerra fins a l’organització de la resistència a Barcelona, passant per l’opinió i propaganda en temps de guerra o la hisenda de la monarquia.

Investigar les parts més obscures de la Guerra de Successió i les negociacions de pau no és fàcil. “Les fonts estan alterades, modificades, enganyen”, explica Francisco Andújar, catedràtic d’història moderna a la Universitat d’Almeria i un dels ponents del congrés. “He estudiat a fons com Felip V va finançar la guerra, va haver de crear un nou exèrcit, un exèrcit ingent, i necessitava molts diners. Sense la venda de càrrecs no hauria pogut pagar les tropes ni guanyar la guerra”, afegeix Andújar. Sota el regnat de Felip V es va incrementar extraordinàriament la compravenda de càrrecs militars i, fins i tot, es van posar a la venda els càrrecs de magistrats. “El 7% del pressupost provenia d’aquest negoci”, detalla Andújar.

La corrupció s’instal·la a Catalunya

L’historiador destaca la importància de Maria Lluïsa de Savoia, la joveníssima primera muller del monarca Borbó, i de la seva dama de companyia, la princesa dels Ursins: “Moltes de les decisions polítiques les prenia la reina i darrere la reina sempre hi havia la princesa dels Ursins”. Quan la reina va morir, Felip V va descobrir a la seva cambra una caixa amb molts diners: “Sospito que provenien de la venda de virregnats d’Amèrica. Un el va comprar el marquès de Castelldosrius. El marquès va vendre títols nobiliaris a Amèrica, i els diners els enviava a la reina”, detalla.

Aquest sistema de finançament, basat en la venda de càrrecs, després del Decret de Nova Planta també es va instal·lar a Catalunya. “Si fins aleshores els càrrecs públics municipals s’escollien cada any i havien de passar comptes en el que s’anomenava la purga de taula, amb Felip V es van convertir en vitalicis i es nomenaven a dit o es compraven -detalla l’historiador i coordinador del congrés, Joaquim Albareda-. Els representants dels gremis van posar diverses denúncies perquè es van cometre molts abusos”.

L’historiador defensa que Felip V no era qui prenia la majoria de decisions, sinó que ho feien o la seva dona o el seu avi, el rei francès Lluís XIV. El poderós monarca francès fins i tot va prescindir de Felip V a l’hora de decidir els Tractats d’Utrecht. El gran beneficiat de la pau, firmada l’abril del 1713, va ser el Regne Unit, perquè Espanya li va obrir les portes al comerç amb Amèrica i va aconseguir Gibraltar i Menorca. L’únic èxit dels borbònics va ser entronitzar un monarca de la seva dinastia: Felip V era reconegut com a rei d’Espanya.

La factura va ser cara: amb Utrecht va començar la decadència de l’imperi hispànic. Albareda ha estudiat a fons la correspondència de Lluís XIV. “El rei francès va aparcar durant nou mesos els ambaixadors espanyols a París i no els va deixar anar a Utrecht fins que pràcticament la negociació ja estava tancada. Les diferents potències van intentar buscar la fórmula perquè els catalans no perdessin les llibertats, però Felip V va ser inflexible. El cas dels catalans i el de la princesa dels Ursins, que reclamava un feu als Països Baixos i una renda de 30.000 lliures pels favors prestats, van ser dels únics en què no hi va haver acord”, conclou.

La intrigant princesa dels Ursins

L’aristòcrata Marie-Anne de La Trémoille, també coneguda com a princesa dels Ursin s, era una dama intel·ligent, ambiciosa i amb una gran habilitat per moure’s en el difícil entramat de poder de la cort. Va tutelar la parella formada pel jove duc d’Anjou, proclamat Felip V de Castella als 17 anys, i la seva dona, Maria Lluïsa de Savoia, quan van arribar a la cort castellana. Oficialment, només era la dama de companyia de la reina, però va arribar a tenir una gran influència política. Informava amb detall de tot Madame de Maintenon, l’amant de Lluís XIV. Va ser qui va convèncer Felip V perquè cedís els poders al seu avi per negociar els Tractats d’Utrecht.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF