‘Quo vadis’, llatí i grec?

Dos professors de llengües clàssiques parlen sobre la seva situació a les aules

A pesar de ser assenyalats per l’opinió pública com una ara avis, ells saben que són uns privilegiats. “Quan qualcú em pregunta per a què serveix estudiar llatí i grec, ja demostra una ignorància supina. Per mi les llengües clàssiques són les llengües mortes més vives que conec perquè perviuen en el nostre llenguatge, en la nostra cultura”. Qui ho diu és Pep Campillo, professor d’aquestes especialitats a l’IES Joan Alcover de Palma. Antoni Janer, company seu a l’IES Pau Casesnoves d’Inca i col·laborador de l’ARA Balears, té una explicació per als recels que suscita la seva professió: “El problema és que fins ara hi ha hagut professors apàtics, és a dir, ‘morts’, que convertien en mortes aquestes llengües. Lamentablement l’únic record que té molta de gent del llatí és la declinació de rosa, rosae. El llatí, però, igual que el grec, no és només gramàtica; és un gran instrument per desxifrar la nostra història. No podem entendre el present sense el passat. I si Grècia és la mare cultural d’Occident, Roma n’és el pare”.

En Pep somriu fent gala de la seva veterania: “Quan jo a devuit anys vaig dir que volia estudiar clàssiques, la gent es pensava que volia ser capellà. Això és així perquè durant molt de temps aquestes llengües estaven relacionades amb l’Església. No hem d’oblidar, però, que fins al segle XVIII el llatí era la llengua científica d’àmbit internacional”. En Toni recorda que molts dels religiosos que antigament es dedicaven a ensenyar llatí i grec no sabien res de tradició clàssica: “Només feien que els alumnes traduïssin i traduïssin, sense entendre el context cultural d’aquelles obres. I això, amb motiu, provocava molta d’aversió, avorriment”. Ara, però, insisteix en Pep, per sort les clàssiques tenen una didàctica més atractiva gràcies a les noves tecnologies: “L’alumnat ha canviat i la manera d’explicar una assignatura també ha de canviar”.

El revulsiu d’internet

En Toni ha sabut treure profit de la seva doble formació de filòleg clàssic i de periodista: “Jo em consider un afortunat perquè, com a periodista, ensenyar llatí i grec em permet cada dia interpretar l’actualitat a través dels clàssics. Ja ho diu una famosa màxima: per ser original has d’anar als orígens. I en aquesta tasca internet ha estat un gran revulsiu”. En Pep té molt present el concepte clàssic de tradició: “Els ideòlegs dels plans d’estudi afirmen que ha de prevaldre allò que és actual per damunt del que és antic. Oblidam, però, que som creatius en el present quan assumim activament les possibilitats que cada generació del passat ha lliurat a les futures. I això en llatí es diu traditio ”.

“Jo defens -diu en Toni- la promiscuïtat intel·lectual. L’educació ha de ser transversal. Totes les àrees del coneixement s’han de tocar. El llatí i el grec no es poden ensenyar des d’una capella; s’han d’explicar a través de les altres assignatures, de les matemàtiques, de la filosofia, de la història, de la religió. Quedar-nos tancats dins la nostra especialitat ens empobreix com a persones; hem de tenir amplitud de mires per cultivar l’esperit crític. En Toni rebutja els tòpics que hi ha sobre l’estudi de la seva especialitat: “Tot coneixement és cultura. Tenc companys que mai no han estudiat llatí i grec i són iguals o més intel·ligents que jo. Una altra cosa és que siguin assignatures que t’ajuden a tenir una visió més profunda de la teva llengua i cultura. Hi ha gent del gremi, però, que es dedica a sacralitzar aquestes matèries des d’un posicionament infantil o fins i tot paternalista”.

Menys llatí i més esport?

En Pep aposta per acabar amb l’etern debat de ciències o lletres: “Ara resulta que ens hem adonat que els alumnes de lletres no saben ciències i, per això, a Batxillerat s’ha creat una assignatura que és Ciències per al Món Contemporani. Nosaltres, en canvi, no podem entrar en un àmbit científic. Els meus alumnes de grec tenen més vocabulari científic que els de ciències, perquè coneixen les arrels. En Pep recorda una anècdota ocorreguda el 1974 a les corts franquistes. Aleshores es debatia un projecte per ampliar les hores lectives dedicades a l’esport en detriment d’altres matèries molt menys ‘saludables’, com el llatí. El ministre secretari general del Movimiento, José Solís Ruíz, natural de Cabra (Còrdova), exclamà dient: “Menos latín y más deporte. Porque, ¿para qué sirve el latín?”. La rèplica li arribà per boca del parlamentari vallisoletà Alfonso Muñoz Molina: “Por de pronto, señor ministro, sirve para que a los de Cabra les llamen egabrenses y no otra cosa”.

Per en Toni, és molt important que el professorat de clàssiques vetlli per dotar els alumnes d’eines per copsar el seu entorn: “Jo puc ser agnòstic, però vull que els meus alumnes coneguin els referents pagans del cristianisme perquè, quan vagin a un museu, sàpiguen apreciar una obra d’art, o perquè entenguin les expressions que feim servir durant el nostre dia a dia. No vull que siguin uns analfabets culturals. En Pep assenteix amb el cap: “Hi ha alumnes meus que no saben què és Babel. I sense la torre de Babel no pots explicar l’evolució de les llengües de Darwin”.

A les seves classes, en Toni s’obsessiona per connectar el passat amb el present. “Jo explic l’imperi romà a través del feixisme de Benito Musolini, Esparta a través del nazisme i Atenes a través de l’actual democràcia”. “És bo -continua- contextualitzar les paraules per tenir una major perspectiva de la història. Hipòcrates, el pare de la medicina (segle V aC), va ser qui va encunyar una paraula que ara està de moda: crisi. Deriva de krino, que en grec significa separar, i al·ludia al punt en què una malaltia pot agafar dos camins: o la curació o la mort”. L’etimologia és la ciència que estudia l’origen de les paraules i en Toni no es cansa de tirar d’ella per il·luminar els seus alumnes: “Jo sempre dic que l’actual democràcia és plena d’idiotes. A l’Atenes clàssica un idiotés era un persona que estava capficat en el seu propi ( idios ) món i que, per tant, no participava de la polis, és a dir, no feia de polític”.

L’amenaça de la LOMQE

A en Pep li agrada molt una frase d’Aldous Huxley: “Potser la més gran lliçó de la història és que ningú no va aprendre les lliçons de la història”. “La corrupció actual -apunta- és la mateixa que hi havia a l’antiga Roma. Molts de discursos de Ciceró són més vigents que mai”. Per tot això, tant en Pep com en Toni reivindiquen la presència del llatí i el grec en els plans d’estudi. A Anglaterra, França i Alemanya ja tenen un lloc assegurat. A Espanya, s’ofereix com a optativa Cultura Clàssica a 3r d’ESO (dues hores) i Llatí a 4t d’ESO (3 hores). A 1r i 2n de Batxillerat el Llatí i el Grec disposen de quatre hores, respectivament. Amb la LOMQE, però, el Grec de Batxillerat pot perdre una hora.

En Toni és conscient que sovint actua com a venedor: “Per evitar que les meves assignatures desapareguin del centre per manca de quòrum, he de vendre un bon producte. Necessit entusiasmar els alumnes. Als més reticents els dic que el llatí i el grec deixen un pòsit extraordinari per entendre el món”. En aquest sentit, en Pep assegura que la seva major gratificació és quan un exalumne seu, quinze anys després, li envia per les xarxes socials una foto al costat d’un quadre amb l’apunt: “Ho he entès gràcies a tu”. “Aleshores -se sincera- t’adones que has fet bé la feina”. Ell, mentrestant, continua aprenent: “Després de vint-i-cinc anys de fer classes, ara començ a entendre la cultura europea gràcies al meu coneixement del llatí i del grec”.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF