Publicitat
Publicitat

Kaufmann a Ciutat

Ocimax.- Ho deia Jonas Kaufmann a l’intermedi parlant amb Antonio Pappano: “Ho has hagut de donar tot al primer i al segon acte, però encara et queda el més dur”. No era el dia de l’estrena quan es va projectar a l’Ocimax la representació al Royal Opera House de Londres d’ Otello, el debut en el paper del tenor alemany, amb la qual cosa està clar que Kaufmann ja sabia perfectament que, tal com ho exigeix la partitura des del principi, no arribaria en les condicions idònies als moments més intensos i fins i tot més exigents de l’òpera. És al Niun mi tema final quan el protagonista ha d’arrodonir la seva interpretació, on han de fluir tots els sentiments del personatge amb la repetició a la part baixa de la tessitura amb un altro baccio que tanca el cercle. Així, no va ser un Esultate! per recordar, amb connivència amb Antonio Pappano, capaç de sacrificar l’espectacularitat inicial a favor d’un conjunt que va fer que fos un in crescendo gradual, amb la qual cosa l’explosió d’aplaudiments finals no va ser tal, ni tant com era d’esperar. Així i tot, qui es va endur la millor ració de mamballetes va ser el director. Tampoc no va ser Iago, beneficiari habitual de les dificultats que Verdi va escriure al tenor, que ja passa no poques vegades. S’havia anunciat el baríton francès Ludovic Tézier per a aquest paper, sens dubte el més important de la “shakespeariana” història. Va ser baixa abans de la primera funció, oficialment perquè la seva veu no estava en condicions, però ell mateix a la seva pàgina web, com em va contar Pere Bujosa, ho desmenteix i diu que la seva veu estava en perfecte estat. El substitut tenia bona pinta, estèticament era un dolent de llibre, però la veu de Marco Vratogna no va sobrepassar la correcció ni el monocromatisme, com tampoc no ho va fer amb la gran quantitat de matisos dramàtics que requereix un personatge tan sibil·lí, i per tant, el Credo, que hauria de crear tot un seguit de sensacions, va passar sense pena ni glòria.

Kaufmann va donar intensitat al seu Otello, en detriment de la potència que abans mostrava i demostrava a cadascuna de les seves intervencions, sense gairebé cap mena d’esforç. Voler cantar-ho tot sempre té un preu, i de vegades, no poques, molt car, però en qualsevol cas està clar que ara per ara Kaufmann és encara la màxima expressió del tenor dramàtic amb més recorregut. Maria Agresta, per part seva, va cantar una Desdèmona molt contundent i, tot i així, va fer un Salce i una Ave Maria d’una calidesa extraordinàries, amb molts colors, frasejant a la perfecció, i a la resta sempre molt per damunt els altres protagonistes amb qüestió de potència, circumstància que en principi no la feia una candidata idònia per interpretar-la. Pel que fa a la posada en escena, Keith Warner va voler fer una escenografia que anés evolucionant de la mateixa manera que el protagonista ho fa psicològicament i funciona quan la metamorfosi no és tan intensa, però tot just quan les aportacions estètiques i psicodramàtiques es converteixen en subratllats, està clar que la feina de l’escenògraf se’n va en orris, fins al punt que un lleó venecià fet trossos, metàfora ximple, presidint la tragèdia final, és una evidència de l’escassa creativitat del muntatge.