ARQUITECTURA

Jaume Mayol i Irene Pérez: arquitectura de pàtina

Surten en revistes d’arquitectura d’àmbit internacional, reben premis, fan classes en universitats d’arreu, guanyen concursos, fan arquitectura de sentit comú des d’aquí respectant la tradició i apostant per l’evolució
Can Jordi i n’Àfrica, la multipremiada casa de TEd’A Arquitectes amb el marès i la pàtina del temps com a protagonista. / TEDA ARQUITECTES

Surten en revistes d’arquitectura d’àmbit internacional; reben premis; fan classes en universitats de per tot el món; guanyen concursos, els locals i els europeus; fan arquitectura de sentit comú des d’aquí respectant la tradició i apostant per l’evolució, i sense fer obres majestuoses ni promocions. Són els arquitectes Jaume Mayol (Montuïri, 1976) i Irene Pérez (Barcelona, 1976) a través del seu taller TEd’A Arquitectes.

“No ens consideram un despatx, sinó que som un taller, un espai on es fan coses, on es poden tocar els materials amb les mans, com els artesans ancestralment”, relata Jaume Mayol. Diu que sempre tenen un peu dins la investigació i la universitat, imparteixen classes i conferències arreu, “com una manera d’aprendre coses, d’estar en contacte amb gent jove i d’altres països”.

Mayol creu que “amb el temps una cosa que s’hauria d’imposar tant en l’arquitectura com en tota la resta hauria de ser el sentit comú, l’equilibri entre les necessitats de les persones i el que s’acaba oferint. L’arquitectura ha passat per un moment molt brusc en el qual anava a 100 per hora i es va convertir en un negoci en el qual no hi havia amics. S’han fet coses molt aviat i malament, i tornar enrere una obra arquitectònica és un mal molt difícil de reparar. Passada la crisi, crec que el sector s’ha sanejat, amb raó”.

Mayol afegeix que considera que “s’ha acabat el món dels edificis icònics, hem de procurar fer arquitectura per a la gent, no per a les marques, sinó per cobrir les necessitats de les persones”.

Formació

Conformen l’estudi TEd’A Arquitectes els dos socis arquitectes fundadors, Jaume i Irene, els arquitectes Toni Ramis i Tomeu Mateu, i sempre compten amb dos estudiants, normalment estrangers, que acudeixen a aprendre al taller estudi que tenen a Palma.

Des de TEd’A Arquitectes començaren fent feina per a amics i amics d’amics, i majoritàriament s’han especialitzat en el disseny d’habitatges unifamiliars; és a dir: cases. “És l’exercici que més em motiva i més em fascina, malgrat ser una cosa que tots creim saber molt bé com és, de vegades ens sorprenem que dins aquest concepte tan bàsic trobar maneres fantàstiques de resoldre’l”.

Concursos

Una de les característiques de l’estudi és que mai han fet una promoció i que des dels inics han participat en concursos d’arquitectura, dels quals han obtingut un bon grapat de premis. Per Mayol, la finalitat de presentar-se als concursos no és tant la de guanyar-los, sinó de fer l’exercici mental i d’investigació i per aprendre. “Quan va arribar la crisi, hi va haver un moment en el qual no es convocaven concursos enlloc de l’Estat, així que decidiren sortir a la recerca de concursos europeus. Vàrem trobar que hi ha dos països que fan concursos amb una certa regularitat i transparència, Bèlgica i Suïssa”. Així fou com el tercer pic que es presentaren al concurs de Suïssa varen guanyar-ne el primer premi amb el projecte d’una escola infantil i de primària a Orsonnens feta de fusta i amb la coberta de coure. Aquest mes de novembre s’inaugura. És “un treball que respecta el lloc i la tradició amb materials de la zona i espais compactes perquè no perdin la calor”.

Aquí, a Mallorca, en canvi, “feim cases pati, cases amb clastra, que fa referència a la nostra tradició mediterrània. El pati no només és un espai on es poden fer bauxes, sinó que també ajuda a millorar les condicions de confort de la casa”, assenyala l’arquitecte.

Tradició

“A l’estudi, el que intentam és entendre que la tradició no és una entelèquia fossilitzada en el passat que hem de copiar de manera epidèrmica i folklòrica, sinó que la paraula tradició -que ve del llatí tradere, significa traginar, transportar els coneixements del passat al present- es va fent al llarg dels segles; per tant, encara és viva”, recalca Mayol. Són aquests empelts amb el passat el que els arquitectes fan des del taller. “És com treballen els artesans: tradueixen, repeteixen el mateix objecte una vegada i una altra, cosa que els dona identitat; però no el repeteixen idènticament: agafen aquell element lleugerament modificat i el milloren, el fan evolucionar. És aquesta evolució el que manté viva la tradició. Preferim l’evolució a la revolució”.

Can Jordi i n’Àfrica

Aquests empelts de què parla Mayol “es poden fer de moltes maneres i en els projectes es van multiplicant; n’hi ha alguns que es fan des dels materials”. És el cas de la multipremiada casa de Can Jordi i n’Àfrica a Montuïri, que antigament era un trast fet de marès. “Hi trobaren unes peces de marès a les cares ocultes de les quals els picapedreres, un temps, hi feien abeurades, és a dir, solcs fets amb escarpa i martell per ajudar a col·locar les peces una damunt l’altra. La singularitat rau que vàrem desmuntar i girar les peces, així la façana mostra la força d’un passat d’una casa que és allà, l’energia d’un artesà que va suar per fer els solcs de les peces de marès mitjançant el material reutilitzat. Per què els havíem de tirar?”, es demana l’arquitecte. “Els relleus del marès vell ajuden a reforçar el concepte de la pàtina del temps: el pas del temps és un element que entra a formar part del joc de l’arquitectura, però no sempre d’una bona manera. L’enllaç amb el passat és el material; un home del segle XVIII no hauria triat mai tirat el marès. Doncs, reutilitzem-lo i distingim-lo de reciclar, que no és pas un concepte gratuït, val doblers. El concepte adequat hauria de ser reutilitzar”.

Amb aquest projecte de Can Jordi i n’Àfrica varen guanyar el Lleó d’Or de la Biennal de Venècia d’arquitectura, entre molts altres guardons com el Premis d’Arquitectura de Mallorca. És la segona vegada que el guanyen, perquè ja ho feren en la convocatòria anterior amb la casa pati de sa Pobla de can Lluís i n’Eulàlia. També ho han fet amb la de can Jordi i n’Àfrica, considerada una de les millors quinze obres fetes a Espanya i Portugal durant el 2016. Era l’única casa finalista del premi; la resta eren edificis públics d’un dels premis més prestigiosos, els del FAD. Fan conferències arreu del món; darrerament han anat a Nova York, Porto, Suïssa, Londres, Eslovènia, a l’ESTAV de Barcelona a un curs organitzat per la Universitat d’illinois; a Munic, on també participen en l’exposició Object, de la galeria Prinzip; a la UDC School of Architecture de Dublín. També han fet de jurat en els premis d’arquitectura d’Eslovènia i a l’Accademia di Architettura di Mendrisio. A més, Mayol és doctor en Arquitectura, va fer la seva tesi sobre l’arquitecte Guillem Forteza, “cosa que també obre portes. Sempre hem intentat mantenir un peu a la universitat, fer una xerrada sobre la teva feina t’obliga molt a estar en tensió amb el que fas”. Mayol imparteix cada any un curs a La Salle de Barcelona, també ha fet cursos a la UPC de Barcelona i a Madrid. Acaben de treure un llibre del concurs que mostra el projecte que va quedar finalista de la nova plaça de les Glòries de Barcelona. S’hi presentaren amb onze estudis més d’arquitectes joves catalans. Així mateix, enguany han organitzat la Setmana d’arquitectura de Pollença. I el 4 de desembre rebran el primer premi ENOR a la millor obra realitzada per un jove arquitecte durant els darrers dos anys a la península Ibèrica. Són algunes de les activitats del taller arquitectònic que la parella Irene Pérez i Jaume Mayol compaginen amb la criança dels seus dos fills.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF