Dessale Berekhet: “Si no pots moure’t, somiar o menjar, com pots pensar a expressar-te lliurement?”

PalmaDessale Berekhet (Eritrea, 1974) és escriptor i periodista. Des del 2010, viu a l’exili, primer a Uganda i actualment a Noruega, acollit per la xarxa ICORN. El divendres 14 de novembre va ser a Mallorca per rebre el V Premi Veu Lliure, atorgat pel PEN Català en un sopar al restaurant Can Carrossa, de Lloseta. Situat al corn de l’Àfrica, just a la costa del mar Roig, Eritrea és un estat amb un partit únic, l’anomenat Front Popular per la Justícia i la Democràcia. El president, Isaias Afwerki, dirigeix el país amb mà de ferro des que es va independitzar d’Etiòpia el 1993. Segons Amnistia Internacional i Human Rights Watch, Eritrea és un dels països on menys es respecten els drets humans, només superat per Corea del Nord. Des de l’exili, Berekhet ha creat dos periòdics on-line, unitedheartz.com (2011) i Unitedvoices Media Center (2013). Són les seves armes per lluitar a favor de la democràcia i la llibertat d’expressió al seu país.

Eritrea és a la coa quant al respecte pels drets humans. Quines violacions de drets humans s’hi produeixen?

De tota mena. Si les teves idees, opinions o somnis no són tal com haurien de ser segons el govern, i els comentes amb algú, aquest algú et pot delatar i fer que acabis a la presó. Quan dic somnis, ho dic literalment. Si somies a fugir del país perquè la vida a Eritrea és molt difícil i ho comentes en veu alta, et poden empresonar. Ni tan sols tenim dret a moure’ns per l’interior del país: necessites un permís governamental per fer-ho. Si els teus familiars viuen a 40 quilòmetres, tu només els pots visitar si tens aquest permís. Passa el mateix amb el menjar: si vols pa, necessites un cupó del govern. També podem parlar de la llibertat d’expressió... Però si no pots moure’t, somiar o menjar, com has de pensar a expressar-te lliurement?

El govern exerceix un control total sobre la població.

Sí. Per exemple, tots els joves de desset o devuit anys han de fer el servei militar, que pot durar anys i anys. Tu hi vas sense saber fins quan hi hauràs de ser. Hi ha gent que fa el servei militar des del 1994. Per no tenir, no tenim ni una constitució.

Tota l’autoritat recau en el president i el seu govern, per tant.

Ni en el govern, només en el president, que és com un titellaire que mou tots els fils. Com que no tenim ni un parlament, ni una constitució, no hi ha res ni ningú que li faci de contrapoder.

És molt freqüent la delació entre la gent normal?

Molt. Si tu i jo fóssim amics, parlaríem sense confiança, sense creure el que ens deim, amb por de parlar massa pel que pugui dir l’altre després… Això et fa pensar que, com que no és una dictadura imposada des de fora -de l’estranger- sinó des de dins, el gran problema d’Eritrea és la seva gent.

Voleu dir que la gent dóna suport al president dictatorial?

És clar que li donen suport! No és que siguin feliços, però és un estat sense ràdio ni televisió ni diaris lliures, per tant la gent està sotmesa a la maquinària propagandística del govern. Ni tan sols tenim universitats. Per tant, el govern controla la gent a través de la seva ignorància. I els diu que els Estats Units o Europa ens poden atacar en qualsevol moment i que, per tant, hem d’estar preparats per defensar-nos. Per tant, la gent sent que ha de protegir el seu país perquè, si no, els americans vindran i ens prendran la terra. O, si no, els que vindran seran els nostres veïns: el Sudan, Etiòpia. Per aïllar-nos el govern ha convertit els nostres veïnats en enemics.

M’imagín que hi ha molt d’analfabetisme.

Analfabetisme total, no: la gent sap llegir i escriure. El problema és que no tenen res per llegir ni per escriure. Tot és culpa de la maquinària de propaganda, que només parla dels enemics i de la superioritat dels eritreus. Ens fan creure que som millors que els altres, que la nostra sang és diferent…

Travessar la frontera per escapar deu ser arriscadíssim.

Per controlar les fronteres, hi ha la política de disparar a matar. Si vols anar al Sudan i et detenen, t’envien a la presó sense ni tan sols sotmetre’t a judici. Et tanquen dins una cel·la minúscula, amb una temperatura de més de 45 graus, amb una humitat de masmorra… Molts presoners moren.

La majoria de presoners ho són per raons religioses o polítiques?

Tots. Hi ha quatre religions oficials, permeses: la copta, la catòlica, la protestant i la musulmana. Si professes una altra religió, et tanquen i ningú no sap on ets. A Eritrea, el nivell de criminalitat és molt baix. Però, així i tot, tenim milers de presoners. Fins i tot hi ha membres del govern o de l’exèrcit que tenen les seves presons particulars, amb els seus presoners, a qui fan treballar en les seves granges.

Com esclaus?

Com esclaus, sí. El militar viu en una vil·la i té els presoners allà fent feina per ell, tractant-los malament, sense pagar-los, fent-los treballar moltes hores cada dia. Així i tot, molts presoners prefereixen l’esclavitud d’una granja abans que estar incomunicat en una cel·la, una situació que els acaba matant o abocant a la bogeria.

Pels periodistes i escriptors, la feina és impossible.

L’any 2001 va haver-hi una disputa entre dues faccions del govern. La facció de l’actual president va eliminar molts ministres de la facció rival, i també va aprofitar per tancar tots els mitjans de comunicació privats del país. En fer-ho, també va empresonar desenes de periodistes -amics meus, col·legues…- dels quals encara no en sabem res.

Vós també heu estat empresonat moltes vegades.

Sí. Com que les restriccions de moviments són molt estrictes, havia estat tancat una vintena de vegades a la presó per haver-me mogut sense permís. I per escriure sobre tres minories ètniques que el govern menysprea i sotmet. I també per un article que vaig fer sobre dictadors africans: no hi esmentava el president d’Eritrea, però si llegies entre línies, ja veies per on anava…

Com i quan escapàreu del país?

El setembre del 2010. Treballava com a investigador cultural i tenia permís per circular per l’interior del país. Era prop de la frontera amb el Sudan i vaig creuar-la.

Hi ha molts eritreus que intenten fugir del país?

7.000 cada mes, segons els càlculs més fiables. Ara hi ha 400 nins i nines en un dels molts camps de refugiats que hi ha a Etiòpia. Hi ha refugiats eritreus per tot arreu, l’èxode és massiu.

Hi ha qualque tipus d’oposició des de l’exterior al govern eritreu?

Sí. Però creu-me: no són millors que el govern. Els he entrevistat, els conec, sé quina és la seva agenda: no són millors! Això també fa que conclogui que el problema és la gent d’Eritrea, no només el govern. Si tens un pou d’aigua dolenta, no en pots treure aigua potable, tota l’aigua que en trauràs serà dolenta.

Això és molt pessimista… No hi ha ni una engruna d’esperança per al futur d’Eritrea?

No la veig. Estam treballant per un futur millor, però si canvies el govern sense canviar la mentalitat de la gent, acabaràs amb una dictadura pitjor que l’actual. Es tracta d’instruir la gent, de fer-los canviar la manera de pensar.

Com es pot fer, això, sense recursos per accedir a les seves ments?

Actualment, hi ha milers de nins d’Eritrea a Etiòpia. Es tracta d’ensenyar-los a ser i a pensar diferent. Algun dia hi haurà una guerra civil al país, i aleshores els nins i nines refugiats podran tornar i podran intentar que el país sigui diferent… És una opció molt difícil, sí, però és l’única que tenim.