Autòpsia sintàctica

Teatre Principal.- Crida l’atenció que Sergi Baos, l’actor i director que signa La classe, ni la interpreti ni la dirigeixi. No és un retret, ans al contrari. Estic segur que del que es tracta és de guanyar distància, d’enriquir l’original amb l’aportació del director i, per descomptat, també dels actors. Una manera d’anar més enllà de la primera lectura, d’afegir-hi nous elements, amb la posada en escena, amb els registres, amb la intensitat, a la força del gir final que arrodoneix una història de dos amics des que comparteixen pupitre a la infantesa fins als darrers dies, passant per l’adolescència i molts altres estadis de la relació. Tota una vida, dividida en capítols -temes van dient els protagonistes-, que tenen com a denominador comú les diferents variants de la funció sintàctica del subjecte dins una frase, que dona entrada i fluïdesa a cada etapa de la seva existència. Com en una vida, el calidoscopi de situacions és immens i gosaria a dir que Sergi Baos gairebé no en deixa cap dins el tinter, des de la innocència infantil fins a l’amistat per sobre de qualsevol altra circumstància. Amor, sexe, estudis, daltabaixos, passions, feina, èxits, fracassos, felicitat, tristor, soledat, intel·ligència… i podria prosseguir amb la llista dels altres “temes” que giren entorn d’aquesta amistat, que apareixen a l’obra com en una novel·la riu concentrada en vuitanta minuts, sense lleugereses. I tot i que els motius que exhibeix i desenvolupa són quotidians, el tractament és gairebé una autòpsia a la condició humana amb la dificultat que implica fer-ho sense recórrer a cap tòpic ni un. Tot plegat, i tema a tema, La classe destil·la profunditat i intel·ligència a l’hora de furgar en les convencions del bé i del mal amb totes les seves variants i en funció dels diferents moments que viuen els protagonistes, imbricats a la perfecció, dibuixats amb corrosiva subtilesa i espellada tendresa.

La classe són moltes lliçons i des de la seva estructura. Una estructura que va néixer encara més concentrada. Amb la reducció primigènia, Sergi Baos va guanyar el primer Torneig de Dramatúrgia i a partir d’aquí va créixer fins a arribar a les mans de Joan Manel Albinyana, l’home que no atura, que li va donar forma i context per poder arribar de manera precisa i contundent a un públic que comença amb un somriure i acaba amb un silenci glaçat. Una gran taula com a única escenografia, que serà una classe, una casa, una cel·la, un hospital… una il·luminació precisa i eloqüent i una interpretació, la d’Óscar Muñoz i Rodo Gener, que es converteix en un catàleg de registres amb què ambdós protagonistes mostren totes les seves virtuts. Un caramel per als dos actors que degustam els espectadors, una gran exhibició de talent, un autèntic duel d’altura. Tot plegat, una meravella, fins i tot coneixent-ne el final.

P.S. La sala Petita del teatre Principal, plena a vessar.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 20/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF