Nova York Somni de 'runner'

Nova York"Sí, són quaranta-dos quilòmetres. Sí, com la resta de maratons, però no és el mateix. No sé per què, però no és el mateix".

Fa un fred que pela, els venedors ambulants faran l'agost. Com que són ben vius tenen assortiment extra de barrets taronja, color oficial de la cursa. És diumenge però les andanes del metro estan desbordades, la gent als trens envasada al buit. Sembla hora punta d'un dia laborable.

Un excorredor canadenc entaforat al vagó explica que aquest any ve d'espectador, que s'ha d'operar el genoll. Somia a tornar a lluir el dorsal. "Tots els que hem corregut aquesta marató hi volem tornar. I els que no l'han feta encara, somien a córrer a Nova York algun dia. És com un mite, una llegenda. Una fita quan t'estàs entrenant. Hi ha altres maratons, però Nova York és Nova York".

Els cinquanta mil corredors que aquest any han batut el rècord d'inscripcions deuen ser del mateix parer. "Avui ja no ets un corredor. Ara ets un maratonià", diu la pancarta que tragina la noia del costat del canadenc. Avui Nova York surt al carrer a tot gas, centrifugant, empenyent, bramant. Dos milions de persones apilant-se a les voreres, esperonant el pas i la determinació dels corredors.

La passió de la gent i el traçat de la cursa són claus en la popularitat de la prova. El recorregut travessa els cinc districtes: Staten Island, Brooklyn, Queens, el Bronx i Manhattan. La idea de córrer pel Verrazano Bridge, veure les siluetes de l'Empire State i el Chrysler i travessar la meta al Central Park escalfa la imaginació atlètica fins i tot si fa deu anys que no et poses unes vambes.

L'afició creixent pel running també a Catalunya ha fet que la Marató de Nova York sigui una fita de somni per a una comunitat cada cop més nodrida de corredors catalans. Els afortunats que han aconseguit plaça han aprofitat el pont de Tots Sants per viure la cursa i descobrir la ciutat. Aquest any, a més, Catalunya ha pres part de la desfilada de nacions a la cerimònia d'inauguració al Central Park i un bon grapat d'atletes han travessat la meta amb una senyera o una estelada.

Màxima seguretat

El record de dues tragèdies, l'huracà Sandy ,que va obligar a suspendre la cursa l'any passat, i l'atemptat a la Marató de Boston, ara fa set mesos, han marcat la Marató 2013 a Nova York i han fet que el pressupost de seguretat s'hagi doblat respecte a l'edició anterior i s'hagi enfilat fins al milió de dòlars.

Dos helicòpters volen baix per sobre del Central Park. Hi ha policies uniformats a cada cantonada, gossos, agents de paisà. Unitats de submarinistes. Llanxes amb policia militar escortant els ferris. Detectors de metalls a les zones de premsa i controls per accedir a l'àrea dels familiars. Motxilles transparents per a tothom, també per als treballadors. Les tanques mantenen la gent disciplinadament a les voreres. Aquest any no està la cosa per a espontanis. Les màscares i les disfresses voluminoses també estan regulades. Els novaiorquesos entomen les incomoditats amb graciosa i santa paciència. Res no els fa baixar la moral, avui estan de festa, i estan orgullosos de fer el que més bé saben fer: plantar cara.

Al final del dia, el balanç és molt positiu, no hi ha hagut ni un incident i la presència policial no ha aigualit la festa. Les notícies també són bones per a les butxaques de Nova York: es calcula que la marató deixa a la ciutat un benefici d'uns 340 milions de dòlars.

Els mitjans de la ciutat administren dosis diàries de relats commovedors per escalfar l'ambient abans de la cursa. Un soldat de l'Afganistan que va viure la tragèdia de Boston. Damnificats pel Sandy que han pagat la inscripció amb ajuda dels veïns. El corredor més ancià, 93 anys, que ha participat en 30 maratons. L'atleta xinès que s'entrena després de treballar i que quan acabi la cursa ha d'agafar un avió per no faltar a la feina dilluns. Un noi que vol batre el rècord Guinness de córrer la marató teixint una bufanda. Compartir el patiment i l'èxtasi de la marató amb aquesta comunitat fa oblidar les cames cruixides, els mugrons encetats i les ungles dels peus que ballen.

Ara passa un corredor suadíssim, vestit d'executiu, americana grisa, armilla, corbata i mocador, el dorsal pinçat a la camisa. Uns metres més enllà, un altre maratonià corre amb xancletes. Xancletes! Du una velocitat de creuer admirable. Una atleta vestida de licra fúcsia du una tiara de brillants falsos. Un home corre vestit com un indi, amb cuir, un tocat de plomes d'ocell gros i pintures de guerra. Històries galopants. Molts participants corren per una causa solidària que llueixen a la samarreta. En defensa dels animals o contra l'obesitat infantil o a favor del que sigui. Ideal per a famosos: Pamela Anderson, que ha debutat a la marató aquest any, ho ha fet per donar suport a una organització d'ajuda a Haití creada pel seu col·lega Sean Penn. La vigilant de la platja, que es va fer un tip de córrer a càmera lenta en un banyador vermell, va fer un temps més que decent i vestia de negre, molt discreta.

Experts a defugir el contacte visual al metro, avui els novaiorquesos es miren a la cara, es deixen anar, criden sense manies i ploren una miqueta. Addictes com són al gel desinfectant, ara piquen les mans suades de corredors desconeguts. És la catarsi. Dos milions de persones surten al carrer a animar amb tota la cavalleria. Hores fent anar els retoladors, retallant cartolines i esmolant la inventiva per brandar pancartes enginyoses: "Correu, els zombis ja vénen!", "La pitjor rua que he vist mai", "Chuck Norris mai va córrer una marató". Molts envolten amb cors i caretes somrients el nom del corredor a qui animen. Segueixen la localització i els temps dels seus amb una aplicació de mòbil i quan els veuen passar alcen els cartells: "Corre, mami, corre!", "Força, pare!" Cent trenta grups toquen rock'n'roll al llarg de la ruta. El públic crida noms i nacionalitats (" Vive la France! "), piquen campanes i trompetes de plàstic. La dona del costat alliçona una amiga massa entusiasta: "No els diguis que ja gairebé arriben, que encara els falta molt i els frustraràs!"