Temporada de llampuga

CuinerEls verderols són les cries de les cirvioles, comunes en el receptari illenc. De fet, quasi totes les receptes que es fan amb llampuga es poden fer amb verderol.

Trenc d'alba, fresca matinera, mar en calma, només suau ventet de gregal que tot just arriba a arrissar les ones. La barca patina sobre l'aigua obrint-la en canal, motors a poca marxa i fluixes amollades: comunió amb l'entorn, essència de pau i llibertat. Sol alt, amarres posades, sal al cos i alegria a l'ànima, mitja dotzena de llampugues a la coberta i un dematí de pesca a la memòria, bones hores, falta fan. Al cafè, la mida de les captures va augmentant de manera exponencial, ja amenaça proporcions bíbliques, se sap que "a pescador i a ena-morat agrada, molt més que pescar, explicar la pescada"... Cerimònia de pescadors, no d'aquells que s'hi han de guanyar les sopes, sinó d'aquells que, com jo, passen gust d'estar dins una barca al mig de la mar, fent bona pescada o no, això és sempre secundari; mariners de pa amb fonteta.

Temps de llampuga

Octubre és bon mes per als aficionats a la fluixa: ja ha acabat la veda del verderol i les llampugues comencen a ser de bona mida, ambdues espècies ben preuades, tant pel joc que donen dins la mar com per l'alegria que porten al plat. La manera de fluixejar és bàsicament igual que antany, és a dir, amb la barca en marxa a una velocitat relativament suau i arrossegant el fil amb un ham esperant que el peix piqui.

Els amateurs d'avui disposen de GPS, sondes, canyes de fibra de carboni, carrets amb embragatge i Rapalas . Els temps canvien, fa anys les canyes es triaven a la vorera d'un safareig, les fluixes es feien amb plomes d'ànnera muda, el rumb es calculava amb senyes i no hi havia més tècnica que el pols i la destresa del pescador. No res, les ciències avancen una barbaritat! Això sí, tant ara com suara, ha estat en ús anar a fer qualque visita de cortesia als capcers que posen els professionals perquè els peixos es protegeixin del sol, i així poder-los pescar amb més facilitat. Polissons n'hi ha hagut tota la vida.

Les llampugues que s'agafen ara són els exemplars juvenils dels cèlebres dorados , molt valorats en la pesca esportiva aquí, però sobretot en les costes atlàntica i pacífica. Els verderols, per la seva banda, són les cries de les cirvioles, comunes tant a les llotges com al receptari illenc. Pràcticament totes les receptes que es fan amb llampuga es poden fer amb verderol. Cal tenir en compte que aquest és de carn més blanca, emperò totes dues són molt sensibles a la cocció.

Llampuga amb pebres, escabetxada o amb fideus són probablement les maneres més tradicionals de menjar-ne, encara que la carn ferma i el seu peculiar sabor es presten també a preparats més actuals: llampuga marinada, en tàrtar o fumada són maneres de donar la volta a un producte nostre i molt estacional.

El producte fa el menú

Només entenc la cuina si és de temporada; sempre he cregut que el producte fa el menú i no al contrari. Tota la vida he dit que ho faig per una qüestió de gust, és vera, però també m'encisa la part romàntica, una mica entroncada amb la història i molt amb la tradició popular, de cuinar coses que em lliguin a la meva terra i a la meva cultura; la meva, la dels meus pares i padrins, i la que voldria per a la meva filla, però... pinten bastos, si badam em veig menjant besugo al horno, cocido i pestiños en lloc de llampuga amb pebres, bullit d'ossos de porc i rubiols.