Àlex Romaguera: "A les víctimes dels cossos de seguretat se’ls ha negat la reparació"

3 min
Alex Romaguera, autor d'un llibre sobre violència politica

BarcelonaDe Merçona Puig Antich a Pili Zabala passant per Rosa Lluch, Guillem Agulló o Pilar Manjón. El periodista Àlex Romaguera dona veu a Víctimes en so de pau (Pagès Editors) a una quinzena de persones que han vist perdre un familiar per la violència política a l'Estat ja sigui per accions dels GAL, d'ETA, del jihadisme o de l'extrema dreta. A totes les uneix el seu compromís amb buscar la reconciliació per evitar més morts.

La idea del llibre sorgeix d’una conversa amb Maixabel Lasa.

Va ser el 2011, quan era directora de l’Oficina Basca de Suport a les Víctimes del Terrorisme i estava impulsant les trobades restauratives entre familiars de víctimes d’ETA i els victimaris que, des de l’antiga presó de Nanclares de la Oca, volien mostrar-los el penediment pel dany causat. El seu testimoni em va empènyer a parlar d’aquells familiars que, com Lasa, s’han posicionat a favor de reconèixer totes les violències i explorar el diàleg com a via per resoldre els conflictes.

Ella va empatitzar amb els seus botxins. Tots els familiars que apareixen al llibre tenen en comú que el seu discurs supera la confrontació i aposta per la reconciliació.

Vull desconstruir la mirada unívoca sobre les víctimes que ofereix l’AVT, Covite i altres associacions de víctimes copades per la dreta. Una posició que no es correspon amb la realitat, ja que moltes d'elles, com les que apareixen en el llibre, comparteixen el fet que han transformat la seva dolorosa vivència en un estímul per contribuir a una societat més justa, humana i en pau. Coincideixen, doncs, en reclamar respecte per tothom a qui s’han vulnerat els drets i mesures perquè no es repeteixin episodis similars.

¿Moltes denuncien que no hagin estat reparades i reconegudes per l’Estat? Sobretot les víctimes dels GAL?

Sens dubte. Mentre que les víctimes d’ETA, els Grapo o altres bandes que s’oposaven a l’ordre establert han rebut l’atenció i el reconeixement que els pertocava, a les provocades pels cossos de seguretat se’ls ha negat el dret a la veritat, la justícia i la reparació. De fet, la llei estatal de víctimes del terrorisme del 1999 –i la seva posterior reforma del 2011– les exclou com a víctimes oficials, de manera que no poden acollir-se a ajudes previstes de tipus psicològic o material. Encara hi ha 500 assassinats comesos per la Policia Armada, la Guàrdia Civil i grups parapolicials que operaven en la Transició que s’han d’investigar. I el mateix pel que fa als GAL, dels quals algunes víctimes no han estat considerades com a tals o han quedat al marge de les compensacions. És el cas dels familiars de Joxi Lasa i Joxean Zabala, torturats i assassinats el 1983.

Rosa Rodero –dona del cap de l’Ertzaintza assassinat per ETA el 1993, Joseba Goikoetxea– diu al llibre: “Només quan ETA va començar a assassinar polítics ens van tenir en compte”. ¿És comuna aquesta sensació de desatenció entre les víctimes?

Totes posen de manifest que, així com els polítics i altes autoritats de l’Estat s’han tractat com a víctimes de primera, altres no han tingut la mateixa consideració perquè no ostentaven cap càrrec públic o, senzillament, per les idees que defensaven. Aquí trobaríem agents policials, població civil o activistes que s’han rebel·lat contra l’Estat, dels quals l’administració no s’ha dignat a investigar la mort ni, encara menys, a detenir i encausar els seus botxins.

Les víctimes de l’Hipercor també es queixen d’aquesta desatenció i denuncien que la legislació preveu que si durant un any no has tingut un reconeixement mèdic, ja no tens dret a ser reconegut com a víctima. Per què no s’ha canviat aquesta llei?

A les víctimes se les ha volgut englobar com un tot i convertir-les en una arma llancívola per desgastar l’adversari. Ho continuen fent la dreta i l’AVT quan en tenen l'ocasió, en lloc de posar els mitjans perquè rebin l’ajuda que es mereixen. D’aquí la creació de la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats pel Terrorisme (UAVAT), que diverses víctimes van crear el 2017 arran dels atemptats jihadistes de Barcelona i Cambrils amb l’objectiu d’atendre les diferents casuístiques.

Les víctimes diuen que “per assolir la convivència s’ha de trencar amb una estructura de l’Estat que ara no ho permet” i que manté lleis com la d’amnistia, la de secret oficial o la de memòria democràtica.

Formen part del model d’oblit amb què es va bastir la Transició. Una sèrie de dispositius que, com han reiterat l’ONU i Amnistia Internacional, exoneren els criminals del franquisme i veten la desclassificació d’episodis tan greus com l’execució de Salvador Puig Antich i altres crims d’estat. Mentre aquesta arquitectura institucional no es derogui, continuarem amb un marc d’impunitat que impedeix avançar en el terreny de la veritat, la justícia i una reparació justa.

stats