BarcelonaPedro Sánchez és un polític especial. A la seva capacitat de resiliència i de sobreviure en les pitjors condicions, s’hi suma l’extrema fredor amb què actua. Ara fa una setmana es va carregar al seu equip més estret sense que, aparentment, li tremolés la mà.
Aquesta extrema fredor i manca de sentiments està relacionada amb una ambició sense límits, un instint especial per saber què li convé en cada moment i tenir la capacitat d’executar el pla sense remordiments. Carmen Calvo i José Luis Ábalos el van ajudar quan va ser defenestrat i per això van ser premiats. Iván Redondo va dissenyar la seva gran jugada mestra: la moció de censura contra Mariano Rajoy. La seva lleialtat ha estat absoluta, però amb això no n’hi ha prou. Sánchez necessitava cavalls frescos per continuar la cursa, i als cavalls cansats, ja se sap, se’ls sacrifica.
A Catalunya costaria trobar exemples de polítics amb aquesta sang freda. Artur Mas mai es va atrevir a prescindir de Francesc Homs, per exemple, perquè valorava com ningú la lleialtat. I va lamentar molt la marxa de David Madí. Maragall també confiava molt en el seu equip i no era de tallar caps. Potser Jordi Pujol sí que tenia aquesta capacitat per desvincular completament el pla polític del pla personal, tot i que també es poden interpretar els defenestraments que va promoure com una estratègia per impedir que ningú li fes ombra.
Pere Aragonès hauria de prendre nota d’aquesta manera d’actuar de Pedro Sánchez a l’hora de dissenyar l’estratègia de la taula de diàleg. Haurà de negociar amb algú que només entén el llenguatge de la correlació de forces i que és capaç de dir-te una cosa a la cara i apunyalar-te tot seguit per l’esquena. En canvi, aquesta manera de ser de Sánchez també ofereix oportunitats al sobiranisme. Al president del govern no se l’ha de convèncer amb arguments, sinó que s’han de crear els escenaris propicis perquè no tingui més remei que anar per un camí determinat. Aragonès hauria de tenir una llarga conversa amb Pablo Iglesias sobre aquesta qüestió.
La gran incògnita de la política espanyola és si Pedro Sánchez s’atrevirà a plantar cara a la dreta judicial. Després del fracàs de Campo i Calvo en aquest front, i a només dos anys per a les eleccions, és molt difícil que Pablo Casado s’avingui a pactar la renovació del CGPJ o del TC, on disfruta d’una còmoda majoria que fa d’ariet contra el govern. La nova ministra de Justícia, Pilar Llop, no sembla que tingui el perfil per anar a la guerra contra els jutges, però a la llarga no tindrà més remei que actuar. Ara que Vox ha descobert que compta amb aliats al TC (al Suprem ja ho sabíem), tota l’acció governamental haurà de passar el filtre dels jutges, cosa que esdevindrà en un calvari. Arribarà un moment que Sánchez haurà de prendre una decisió: o els jutges o ell. I davant d’aquesta dicotomia sabem que el president espanyol no dubta mai.
- Poques coses hi ha més universals que els problemes amb els veïns. Si no que l’hi preguntin a l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont, que ha de veure com cada vegada que hi ha algun acte o roda de premsa a la Casa de la República a Waterloo, des de la casa del costat -on ara fins i tot hi penja una bandera espanyola- el veï protesta. L’últim cop, durant la visita d’Oriol Junqueras.
- L’acte pels 60 anys d’Òmnium que es va fer divendres a la Catalunya Nord buscava, per sobre de tot, recuperar la imatge d’unitat de l’independentisme. Una feina titànica si pel mig hi ha les discrepàncies entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Per si no fos prou difícil la fita, en el moment que tots dos van pujar a l’escenari al costat de Jordi Cuixart va marxar la llum i l’àudio es va desconnectar. Alta tensió.
