L’OCTUBRE DEL 2017

Les 700 pàgines de Puigdemont

L’expresident relata en primera persona els episodis clau de la seva legislatura al llibre ‘M’explico’

Dels fets de l’octubre del 2017 aviat farà tres anys. La petjada d’aquells dies, però, encara condiciona, i molt, la política catalana, atrapada entre la vigència de la repressió -amb la duresa de la presó i l’exili ben presents i una tirallonga de causes judicials pendents de resoldre- i la dificultat de fer una anàlisi compartida del que va suposar la fita de l’1-O que permeti traçar un nou horitzó. Centenars de llibres -i no és una exageració- han mirat d’aproximar-se a aquelles setmanes que van marcar un abans i un després a Catalunya. Ara qui ha pres la paraula és l’expresident Carles Puigdemont, que en el llibre M’explico (La Campana) -escrit a partir de les converses que va mantenir amb el seu amic i periodista Xevi Xirgo- traça una mena de dietari indirecte sobre els seus dies al capdavant de la Generalitat.

El llibre -que té fragments censurats i passa de puntetes per aspectes delicats com els preparatius del referèndum o la relació amb el major dels Mossos Josep Lluís Trapero (pràcticament no se’n parla i s’elideixen moments clau com la reunió entre ells dos a Palau dies abans de l’1-O)-, permet veure l’evolució de Puigdemont des que arriba per sorpresa a la presidència. Així, es percep el desgast del càrrec -Puigdemont es confessa esgotat moltes vegades i temptat d’engegar a rodar la legislatura-, la solitud creixent del president a mesura que arriben els dies decisius del Procés, i com es van gestant sintonies -amb Jordi Sànchez i Toni Comín, per exemple- i desconfiances, amb una que destaca per sobre de totes: la que manté amb el seu vicepresident, Oriol Junqueras.

La relació amb Junqueras

Un missatge d’alerta i un distanciament constant

El 8 de maig del 2016 no fa ni quatre mesos que Puigdemont és al capdavant del Govern, però en les seves converses amb Xirgo ja admet que ha deixat de confiar en Junqueras. És la constatació d’un distanciament larvat pràcticament des del minut u de la legislatura, malgrat que Puigdemont arriba al càrrec convençut que podrà reconduir unes relacions entre CDC i ERC tocades des del 9-N i les dificultats posteriors per fer una llista conjunta. Així ho pensa quan, en ple traspàs de carteres, Mas l’avisa que un dels perills que es trobarà és la “probable deslleialtat” dels republicans. “Em vaig pensar que amb mi seria diferent”, admet Puigdemont.

Tanmateix, la primera crisi arriba aviat, quan transcendeix que el vicepresident s’ha reunit en secret amb el líder del PSOE, Pedro Sánchez, sense avisar Puigdemont. Després de fer les paus però sense temps perquè cicatritzi la ferida, Puigdemont descobreix que Junqueras ha demanat una reunió amb el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, sense avisar-lo. Se sent traït perquè interpreta que el vicepresident l’ha enganyat, hi perd la confiança i, segons explica, li passa pel cap fins i tot fer una crisi de govern per cessar el vicepresident.

No ho farà, però la relació haurà quedat tocada per sempre. Tot i els intents de reconduir la situació a través de sopars i reunions, els recels cap al líder d’ERC no faran sinó créixer en els mesos posteriors i, a mesura que s’acosti la negociació dels pressupostos, la qüestió de confiança -el president acusa ERC d’haver filtrat la seva aposta pel referèndum o referèndum-, l’1-O -Puigdemont sospita constantment que els republicans volen frenar- i el debat entre la DUI i convocar eleccions.

La incomoditat amb el partit, una constant

La tibantor amb Pascal i el desinterès per la vida interna

Puigdemont no suporta les batalles internes dels partits. No li interessen i les considera una pèrdua de temps, un aspecte que és un lament constant en tot el llibre, on no amaga la seva difícil relació amb la coordinadora general del PDECat, Marta Pascal, a qui presenta sovint com algú que mou fils per darrere perquè el Procés no avanci a la velocitat que ell desitjaria. Quan es crea el PDECat, de fet, Puigdemont defensa que sigui David Bonvehí qui lideri el nou partit i Pascal la número dos. No se’n surt.

El paper de la CUP

D’un dinar amb Anna Gabriel a la connexió Arrufat

La relació amb la CUP tampoc és fàcil. Es trenca arran del no dels anticapitalistes a la negociació dels pressupostos i es recompon a través de diverses trobades -com, per exemple, el dinar que el 26 d’agost manté amb Anna Gabriel a Sant Julià de Ramis- i l’aposta clara del Govern pel referèndum. Però, a mesura que avancen els preparatius de l’1-O i la informació es torna més sensible i confidencial, l’enllaç de Puigdemont ja no serà el grup parlamentari de la CUP sinó Quim Arrufat.

La confiança en Santi Vila

Una peça per saber què es cou entre consellers i a la Moncloa

Enmig de la duresa amb tothom qui, en privat i d’amagat seu, maniobra per intentar frenar la velocitat del Procés, Puigdemont és comprensiu, en canvi, amb Santi Vila. El president agraeix a Vila que sovint li expliqui el que es diu en reunions privades on ell no hi és -com, per exemple, quan Marta Pascal reuneix en secret tots els consellers del PDECat sense avisar Puigdemont-. I quan són d’altres els que l’avisen del que Vila diu en privat, l’excusa subratllant el seu perfil més moderat. Vila, com es veurà quan arribin els dies previs a la DUI, li serveix, a més, per tenir sempre oberta la via d’una negociació amb Madrid.

L’evolució de Felip VI

De la comprensió i el diàleg al discurs del 3-0

Felip VI és un altre dels protagonistes destacats de les memòries de Puigdemont. El rei, que acabarà posant-se al capdavant de la repressió a l’independentisme amb el discurs del 3-O, es mostrava abans molt més comprensiu. En les comptades ocasions en què s’aniran trobant en actes públics el 2016, el monarca es mostrarà interessat a reunir-se en privat amb Puigdemont -tot i que la trobada no s’arribarà a celebrar- i defensarà la via del diàleg entre la Generalitat i l’Estat. “Ara venen temps de propostes”, li dirà a Puigdemont el 21 de febrer durant el sopar del Mobile. Una frase que, segons el relat del president, concretarà més endavant. El 15 d’octubre, amb motiu del premi Planeta, Felip VI li parla de la creació de dos espais de diàleg a l’Estat per tractar, d’una banda, aspectes com el finançament i les infraestructures, i de l’altra, el model territorial. “El rei vol ajudar a resoldre el tema”, conclourà fins i tot Puigdemont, que, tanmateix, ja albira que en algun moment el monarca pot canviar de registre si ho necessita per reforçar la institució.

El canvi de to acabarà arribant. Ja el 23 de maig del 2017 -amb els preparatius per al referèndum en marxa-, el rei li demana que el deixi “al marge” després que Puigdemont el cités a Madrid recordant una frase seva del 1990 en què, durant una visita a Girona, va assegurar que “la democràcia expressa els seus projectes a les urnes”. Tot culminarà, el 3 d’octubre, amb un discurs que la casa reial -a través de Jaime Alfonsín- ja avisa hores abans al Govern que no agradarà.

Rajoy, l’impertorbable

La primera reunió secreta entre ells dos ja és un no a tot

No és fàcil la comunicació entre Puigdemont i Mariano Rajoy. L’aleshores president espanyol ja triga setmanes a felicitar-lo per l’arribada al càrrec, i el primer dia que coincideixen en un acte -l’aniversari de l’accident de Germanwings- Puigdemont li dirà de veure’s quan vulguin, però no rep cap resposta. Finalment s’acabaran veient en secret l’11 de gener del 2017 -un any després que Puigdemont arribés al càrrec- en una trobada a la Moncloa. Allà, segons relata el president català, Rajoy posarà les bases de la seva estratègia els mesos següents -“Del referèndum sàpigues que ni en parlarem. Ni parlar-ne. I l’impedirem”- i despatxarà amb un “No ho veig” totes les suggerències sobre possibles gestos que podria fer el govern espanyol amb Catalunya. Tot i la inflexibilitat de Rajoy, la impressió que s’endú Puigdemont d’aquests dos anys és la d’un home que voldria fer passos però que està atrapat per l’ala més dura del seu partit, que el president atribueix a María Dolores de Cospedal.

La reunió del gener serà pràcticament l’única vegada que parlin obertament sobre el tema. La comunicació serà sempre via persones interposades, principalment els caps de gabinet Josep Rius i Jorge Moragas -que sí que establiran una relació fluïda-, però també Enric Millo o Ana Pastor. Sovintejaran, també, mediadors que intentaran fer arribar missatges de l’un a l’altre, com el ministre Rafael Catalá, el mateix Santi Vila o empresaris destacats com Emlio Cuatrecasas. Unes gestions que s’acceleraran després de l’1-O i a mesura que s’acosti la DUI.

De les eleccions a la DUI

La solitud, l’oferta secreta de la Moncloa i la falta de garanties

Els dies posteriors a l’1-O són, de llarg, els més durs de la legislatura per a Puigdemont, que parla sovint d’una “pressió insuportable”. S’acosta la decisió sobre si fer la DUI o convocar eleccions, i les ofertes de mediació es multipliquen. El paper del lehendakari Iñigo Urkullu -com podeu veure a la pàgina següent-és principal, però res arriba a quallar. La desconfiança entre la Generalitat i la Moncloa és molt alta. I això que Moragas fa arribar a Rius un document “no oficial” i sense cap segell o signatura on s’admet que l’1-O ha marcat “un abans i un després”, s’avala la creació d’una comissió de l’1-O al Parlament que comptaria amb la participació del PP i que s’encarregaria d’analitzar la violència de la jornada i de fer una proposta política que s’enviaria després al Congrés. És la pista d’aterratge que sembla oferir la Moncloa.

Tanmateix, després de deixar en suspens la DUI el 10 d’octubre, la reacció de la Moncloa no és continuar explorant aquesta via sinó iniciar els tràmits del 155. La pista d’aterratge s’esvaeix. La confiança és mínima, i això portarà Puigdemont -que es mostra molt preocupat pel que pot suposar la suspensió de l’autonomia- a exigir garanties per escrit que no hi haurà 155 si convoca eleccions en lloc de fer la DUI. Les garanties no arriben i Puigdemont -que ha tingut una reunió molt tensa amb el grup de JxSí en què molts diputats li han retret que es plantegi convocar eleccions- portarà la DUI al Parlament.

Un exili precipitat

Una marxa precipitada: “El paquet que portes crema”

Després de la DUI no hi ha res preparat. L’exili pren força, i el debat entre consellers sobre si quedar-se o marxar és viu. La primera idea de Puigdemont és que el Govern vagi a treballar dilluns com si res i després marxi cap a Brussel·les. Així ho trasllada aquell diumenge a Raül Romeva i Jordi Turull. Com Josep Rull, cap dels dos serà avisat a temps del canvi de plans. El descuit d’un amic de Puigdemont que ha deixat el mòbil a prop del president mentre parlaven de l’opció de l’exili encén totes les alarmes. Mentre un escorta del president porta el telèfon a analitzar si està intervingut, rep un missatge d’un company que ho precipita tot: “El paquet que portes crema”.

Allò serà el detonant de tot plegat. Puigdemont precipitarà el viatge a Brussel·les per por de ser detingut abans. No hi haurà temps d’avisar Romeva i Turull. L’endemà, doncs, mig Govern serà a Brussel·les i l’altre mig a Catalunya. Començaran dies clau i de molta tensió en què tots decidiran si es queden i afronten la presó o aposten per l’exili.

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF