26/02/2022

La lliçó de Mariano Rajoy que no va aprendre Pablo Casado

3 min
Pablo Casado i Mariano Rajoy en un acte del PP a Santiago de Compostel·la a final de setembre.

Estava equivocat Pablo Casado dimarts quan, ja condemnat i amb la pràctica totalitat dels seus fins aleshores fidels apunyalant-lo sense pudor a la plaça pública, encara preguntava lacònic i desorientat al seu cercle cada cop més reduït què havia passat: “Per què me n’he d’anar? No he fet res”, es defensava. Però no era veritat. Sí que havia fet alguna cosa. I, de fet, havia estat el seu error fatal.

Aquesta ha estat la lliçó pòstuma de Mariano Rajoy a Casado, que va arribar al lideratge del PP volent posar fi al rajoyisme i que ha acabat fulminat per no haver seguit la principal màxima de l’expresident espanyol: no fer res. Així va ser com el gallec va enfrontar els seus rivals interns durant els anys al capdavant del partit conservador, quan també des de Madrid Esperanza Aguirre intentava moure-li la cadira. Rajoy va fer de l’immobilisme i la resistència un art per derrotar adversaris, i resulta impossible imaginar-lo sortint a camp obert a enfrontar-s’hi com va fer Casado quan, en una entrevista a la Cope, va lligar definitivament el seu futur al de Teodoro García Egea donant per bones públicament les sospites de corrupció contra la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso.

L’epitafi de Casado es va començar a escriure en aquella entrevista que molts dels barons populars van escoltar amb incredulitat. L’atac frontal a Ayuso va ser un dels molts errors de càlcul comesos pel líder del partit, que en tot moment va mesurar malament les seves forces i el seu suport intern, empès per l’optimisme sense base del seu secretari general. Casado -que sempre va deixar la vida interna del partit en mans d’un García Egea que en quatre anys només ha sumat enemics pel territori- va descobrir tard que no tenia el control orgànic de la formació ni la capacitat de controlar el relat davant una dreta mediàtica que ben aviat va ensumar que el cavall guanyador era Ayuso.

Perquè aquest va ser l’altre error de càlcul de Casado, que després de tants anys al PP va sobreestimar el cost que les sospites de corrupció poden tenir sobre un dirigent del partit. Ayuso va llegir millor el moment i va tapar les possibles irregularitats amb un atac sense precedents cap a la direcció del partit. La presidenta madrilenya ha sortit triomfadora de la batalla, però també n’ha sortit una mica escaldada. La Fiscalia ja investiga si el paper del seu germà en els contractes durant la pandèmia és legal, i el cas amenaça amb perseguir-la l’any vinent, previ a unes noves eleccions autonòmiques. La gestió d’aquest cas serà un dels principals reptes d’Alberto Núñez Feijóo, que finalment ha aconseguit l’objectiu de ser escollit líder del partit per aclamació, tot i que lligat a l’ala més dura dels conservadors.

El detall

Les autonomies han estat un veritable maldecap per a Casado aquesta setmana. D’una banda, perquè els barons no han parat fins a forçar-ne la dimissió. De l’altra, perquè un cop havia accedit a convocar la junta directiva per forçar el congrés, va haver de canviar-ne la data arran de les protestes perquè dilluns coincidia amb el Dia d’Andalusia. Finalment serà dimarts, encara que sigui el Dia de les Balears.

La llista d’enemics de Pablo Casado dins el PP era llarga, però si n’hi havia una d’especialment satisfeta per la caiguda del líder era Cayetana Álvarez de Toledo. Dilluns, amb Casado acorralat pels seus a la reunió del partit, la diputada popular no es va voler perdre l’espectacle i, amb tots els periodistes fent guàrdia davant la seu de Génova, va deixar-s’hi veure casualment quan les seves filles sortien d’escola.

stats