Junqueras: 4.000 dies al capdavant del partit que triturava líders

BarcelonaQuan l'1 d'octubre del 2011 a Girona el junquerisme va prendre el lideratge d'una Esquerra fracturada i deprimida electoralment, pocs podien imaginar que aquell alcalde de Sant Vicenç dels Horts i professor d'universitat no només reflotaria el partit sinó que es consolidaria en el càrrec. 4.054 dies després, Junqueras ha renovat aquest diumenge el seu lideratge per quatre anys més. Un cas de longevitat inusual en la política d'avui dia. Com ha sigut possible?

L'historiador Joan B. Culla ha estudiat a fons el partit. El seu llibre, Esquerra Republicana de Catalunya 1931-2012, n'és una prova. Per a ell, les dues fases del Procés són claus per entendre aquesta longevitat. En la primera meitat, entre el 2012 i el 2017, l'objectiu d'arribar a la independència "atenua molt les crítiques internes, les discòrdies i els merders". Llavors el partit desprenia un ambient que resumeix així: "Ara que tenim la independència en l'horitzó, no ens les fotrem entre nosaltres". Però també la segona fase del Procés, la de la repressió, acaba per reforçar-lo: "Per la militància no és el mateix revoltar-se contra Puigcercós el 2010 que revoltar-se contra l'Oriol a la presó". Apunta, a més, que Junqueras ha evitat posar explícitament damunt la taula temes que poguessin dividir els afiliats: "Hi ha hagut un gir del partit [l'aposta pel diàleg i la renúncia a la unilateralitat] que no l'ha solemnitzat ni proclamat a toc de trompeta a cap congrés". "És un lideratge que ha tendit més a anestesiar que a excitar les pulsions fratricides internes", conclou.

Aquesta tendència a no mullar-se i a no ser clar quan parla de temes espinosos és una de les característiques definitòries de la seva manera de liderar. Són habituals les seves evasives quan toca respondre preguntes directes a les entrevistes o rodes de premsa, i el seu rebuig a posicionar-se durant els dies clau de la tardor del 2017 ha sigut i continua sent munició pels retrets dels seus rivals. L'àmplia literatura d'aquells dies és profusa en crítiques als silencis de Junqueras, que en reunions decisives va evitar sempre respondre si volia anar fins al final o posar el fre de mà en l'últim moment. L'expresident Puigdemont encara li retreu avui que el 26 d'octubre ERC considerés abandonar el Govern si no es proclamava la DUI, cosa que no li havia verbalitzat abans.

Gelós com és de compartir els seus pensaments, a l'hora de prendre decisions Junqueras treballa amb un nucli reduït amb qui confia i a qui demana discreció, però amb qui tampoc se sol mullar a la primera. "¿S'han d'aprovar els pressupostos espanyols? ¿S'ha de governar amb els convergents? Ell d'entrada no pretén imposar una decisió concreta", explica un excol·laborador seu. A partir d'aquí, "parla amb tothom", fixa "els criteris a partir dels quals es prendrà la decisió" i deixa "el problema madurar". Sota el seu lideratge, la proa d'Esquerra ha passat del referèndum unilateral al pactat, i del "no hi ha res a negociar amb l'Estat" a apostar per l'estratègia del diàleg, però mai ha mogut el timó amb brusquedat. "Té un talent per preveure les situacions conflictives. Paciència i disciplina", diu una altra persona que ha treballat amb ell.

Un partit fracturat

Per entendre la consolidació del lideratge també cal parar atenció en l'ERC fracturada que es troba el 2011, d'on probablement ja no podia marxar més gent. "Veníem d'una època en què molts ho vam passar malament i ell era l'esperança de sumar diverses sensibilitats", recorda en conversa amb l'ARA l'exdirigent Anna Simó. Qui li cedeix el testimoni aquell 2011 és Joan Puigcercós. "La situació era molt complexa, el desgast intern brutal, i es feia necessari un reset total", afegeix.

Junqueras ha negociat pràcticament amb tots els partits, fins i tot amb el PP d'abans del 155. "No entenc tot el que va fer el 2017, però és una persona més flexible del que sembla. Sempre es deia que es portava millor amb la Soraya [Sáenz de Santamaria] que amb els de Convergència", recorda un exdirigent popular. Per a un exlíder convergent que hi va negociar diverses vegades, el seu lideratge té dos vessants. D'una banda, és afable i "et diu noi encara que tinguis 100 anys"; de l'altra, quan cal, "executa amb fredor": "Quan exerceix el poder ho notes. Si vas amb un clavellet no dures ni dos anys, ni internament ni de cara enfora".