FILOSOFIA

El futbol com a metàfora de la vida

El futbol ha estat acusat de ser un instrument polític per entretenir el poble i desviar-lo dels problemes reals

Tradicionalment els intel·lectuals d’esquerres s’han mostrat molt crítics amb el futbol, per considerar-lo responsable de la ignorància i la submissió de les masses al poder. El futbol ha estat acusat de ser un instrument polític per entretenir el poble i desviar-lo dels problemes reals, un espectacle que ha donat continuïtat al ‘pa i circ’ romà. Afortunadament, el rebuig intel·lectual i filosòfic al futbol s’ha anat superant. L’interès pel futbol de figures destacades de les lletres i el pensament com Pier Paolo Pasolini, Eduardo Galeano, Umberto Eco, Albert Camus, Jean Paul Sartre, Antonio Gramsci, Martin Heidegger o Manuel Vázquez Montalbán ha permès trencar el tòpic que els homes cultes no s’interessen pel món de l’esport. Aquests autors tenen el mèrit d’haver sabut donar un sentit filosòfic al futbol amb els seus escrits i d’haver obert la barrera que separava futbol i pensament.

Sartre tenia raó. “El futbol és una metàfora de la vida”. El futbol és el mitjà més privilegiat per pensar la identitat, la salut, la filosofia, la psicologia, les passions, la veritat, la política, el capitalisme, la religió, l’ètica i els valors i moltes altres qüestions essencials per a la vida humana. El futbol també permet satisfer les necessitats vitals d’afecte i amistat, de reconeixement, oci i plaer. El sentit del futbol és la passió de viure’l. S’explica en si mateix amb independència del significat que li dona la literatura o la filosofia. Pensar i fer esport són les úniques activitats que garanteixen la salut a qui les practica segons el poeta romà Juvenal, l’autor del famós adagi: “Mens sana in corpore sano”. En el futbol estan en joc la salut i el desig de saber. Per aspirar a una vida sana cal practicar futbol i filosofia.

Pensar el futbol és intentar explicar la conducta de milions d’aficionats. En un mateix partit, l’aficionat experimenta un carrusel de sensacions que van de la ràbia a l’orgull, de l’amor a l’odi. És difícil mantenir el control i no deixar-se endur per les situacions del joc, sobretot quan l’àrbitre s’equivoca i comet una injustícia. El futbol alimenta les passions. Una part important de l’atractiu del futbol té a veure amb el descontrol emocional que provoca la incertesa del resultat. Un gol separa l’eufòria de la depressió. En el futbol, les victòries i derrotes es viuen en primera persona, sempre van més enllà del camp i afecten el caràcter i l’humor dels seguidors. Per això, el futbol és un estat d’ànim col·lectiu. Ser espectador pot ser beneficiós, pot ajudar a alliberar les tensions laborals i familiars, i a expressar els sentiments lliurement. Guanyar ensenya a ser agraït, però s’aprèn més de les derrotes. Perdre ensenya a superar les frustracions, fa créixer i madurar, prepara per fer front a les dificultats de la vida. Quan no se sap perdre se cerca una satisfacció malaltissa en la derrota de l’etern rival.

Des de la mirada de l’espectador, el futbol és una relació incerta amb el temps, una esperança en un futur imprevisible que desafia les certeses científiques del món contemporani. En el futbol modern l’objectivitat extrema de l’anàlisi estadística aplicada a la possessió, les jugades, les zones d’influència dels jugadors, conviu amb el món irracional dels instints, dels crits i gestos de ràbia i indignació dels jugadors, els entrenadors i el públic.

El futbol crea un fort sentiment d’orgull i pertinença a un país, ciutat, barri o territori, però també vincula col·lectius humans entre si, estimula la comunió entre clubs i seguidors. Els estils de joc representen la manera de ser de cada ciutat. Els clubs afavoreixen la identificació gregària dels aficionats. No es pot deixar de ser d’un equip, de la mateixa manera que no es pot entendre que no se sigui seguidor d’algun equip. Es diu que és més senzill canviar de religió que d’equip de futbol. Les seleccions nacionals representen la identitat col·lectiva d’un país o nació i contribueixen a reforçar la pertinença a un estat nació a través de símbols identitaris i patriòtics, com les banderes i els himnes.

El futbol és política. Políticament, el futbol és contradictori i té a veure amb les ideologies, pot ser tant símbol de socialisme com de capitalisme. El futbol és socialista quan dona valor al joc col·lectiu, i és capitalista quan valora únicament les individualitats. El futbol està polititzat des dels seus orígens. A l’antiga Unió Soviètica, el futbol va ser un instrument de propaganda per legitimar exteriorment l’estat socialista i demostrar a través de les victòries la superioritat del model socialista sobre el capitalisme. El futbol es relaciona igualment amb democràcies i dictadures. El franquisme va convertir el Reial Madrid en l’equip del règim, mentre que l’oposició democràtica es va agrupar entorn del Barcelona i l’Atlètic. La rivalitat existent entre Barça i Madrid ha continuat la Guerra Civil a través de mitjans pacífics. El futbol continua essent utilitzat com a instrument de distracció i diplomàcia per part de règims autoritaris com Qatar i la Xina. La relació del futbol amb la democràcia també esdevé conflictiva. El futbol no és democràtic, és un monopoli global controlat per la FIFA, la UEFA, les federacions, les lligues i els clubs més importants.

El futbol és política i la política s’ha futbolitzat. Cada vegada més esportistes d’elit expressen les seves opinions polítiques, com el madridista Sergio Ramos i el barcelonista Piqué. El futbol ha estat utilitzat com a plataforma per fer el salt a la política. Són coneguts els casos de Berlusconi a Itàlia o Joan Laporta a Catalunya. Però també hi ha exemples de polítics i empresaris que han fet el camí invers, de la política a l’esport, motivats per la fama i la popularitat que proporciona assolir la presidència dels grans clubs històrics. La politització del futbol i la futbolització de la política confirmen l’existència de portes giratòries.

Probablement, Marx diria que el futbol és l’opi del poble, culparia els dirigents d’allunyar la classe obrera de la política i d’impedir la formació de la consciència revolucionària. Marx també diria que el futbol actual és una activitat alienant que reprodueix i perpetua les injustícies i desigualtats socials, i utilitzaria les estadístiques per justificar la seva posició, concretament posaria com a exemple el fet que els equips amb major pressupost siguin els guanyadors habituals de les diferents competicions. Però també és cert que en el futbol, com a la vida, a vegades es produeixen miracles i les seleccions i els equips petits guanyen els grans. Aquestes victòries inesperades donen visibilitat a països ignorats, que s’incorporen al mapa del futbol i són reconeguts i elogiats internacionalment, encara que per poc temps, fins que són oblidats. El futbol no té memòria.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF