Com era Ferran Montero, segons sa mare: “Era molt responsable: les mares dels companys li demanaven si els havien posat deures”

PalmaCada matí, mentre es bevia religiosament el seu Cola-Cao diari, mirava el Club Súper 3, del qual era soci. A casa encara en guarden el carnet. Com que té dos germans més grans, fins als set mesos d’embaràs, sa mare pensava que seria una nina –un desig que no es va complir perquè pocs anys després encara va venir un altre nin. Els primers anys no varen ser fàcils: “Fins als dos anys va estar sovint malalt, amb problemes de mocs, pit i orelles. A dos anys el varen haver d’operar dels carnots i tot va començar a anar millor”. Parla Ana Sitges, la mare del polític Ferran Montero, candidat a la batlia de Manacor per MÉS per Manacor.

A l’escola va ser un nin molt responsable. Diu Aina que mai li va haver de demanar si tenia deures o no. De fet, era tan compromès amb l’escola, que les mares dels altres infants li telefonaven per saber quins deures tenien o si hi havia examen. “Cridaven al fix de casa i em demanaven si jo sabia si tenien tasques per fer a casa. Com que jo no ho sabia, els passava amb en Ferran, que els ho aclaria tot”. A l’escola, va ser un “nin de menjador”, i amb això era més problemàtic, “especialet”: “No li agradava pràcticament res, però almanco amb el quètxup menjava qualque cosa… posava quètxup a tot!”. Per sort, amb els anys, això ha canviat. “Hi ha un plat que li encanta: la sopa farcida de Nadal. La puc fer tot l’any!”, diu Aina.

Els primers anys de vida, Ferran va créixer a un pis a Portocristo. Fa uns vint anys, però, que la família viu a foravila. El seu padrí tenia ovelles i, de petit, “Ferran corria darrere elles pel sementer”. També hi havia un xot, que per sort “era mans”. El padrí se’n feia creus, de com de boig anava Ferran amb el xot i les ovelles… “Sempre deia: ‘Si no educau aquest al·lot prendrà mal!’”.

Des dels cinc anys va fer teatre i música, una afició que ha continuat també d’adult. La mare recorda especialment els anys damunt l’escenari: “Era una meravella veure’l”. A sis anys, va començar a tocar un instrument: primer, un guitarró petit, una mena de guitarra per a un nin de sis o set anys, que sa mare encara guarda com “un tresor”. Una mica més endavant, va deixar la guitarra i es va posar amb el piano. La música va acabar essent tan important en la vida de Ferran que va fer les proves d’accés al Conservatori i va acabar estudiant la carrera de Pedagogia Musical. En canvi, amb l’esport no hi ha hagut manera. Va provar una temporada de tennis, però “va durar-hi dos dies”.

Aina defineix Ferran com una persona “molt resolutiva i correcta”. Amb la gent gran sempre ha estat molt educat. “A vegades pareixia com un home vell dins un cosset de nin”, manifesta sa mare. També diu que s’assemblen amb algunes coses: “Quan volem dir alguna cosa important, encetam una conversa sobre un altre tema. Quan em va dir que es presentaria per a batle va començar a parlar d’una amiga que estava embarassada. El vaig mirar i li vaig dir: ‘I ara per què em dius això si no és el que vols dir?’. M’ho conec perquè jo faig el mateix”.

Així, també diu d’ell que és una persona molt formal i “amic dels seus amics, però de veres, no defraudarà mai ningú”; una persona sense malícia que la fa patir: “Quan es va fer públic que seria el número 1 de la candidatura i vaig mirar els comentaris a Facebook… em van fer molt de mal. Això em té un poc espantada”. Passi el que passi, Aina és plena d’orgull: “En Ferran és un nin espavilat, que va enfornar pizzes durant tres anys a les coves del Drach, que és bona persona i que se’n cuida de les quatre ovelles que encara tenim quan anam de viatge. Amb les plantes, això sí, és un poc més despistat”.