2012: l’any que es va prendre la iniciativa

Barcelona“Som al primer dia d’una nova època”, va augurar el cantautor Lluís Llach després de veure l’èxit de la primera gran manifestació independentista de l’Onze de Setembre. Si bé és cert que la Diada del 2012 va suposar un punt d’inflexió en el món sobiranista, poques hores abans de començar el resultat era incert. Si més no, segons el que indicava el termòmetre d’estelades: n’hi havia ben poques als balcons a Barcelona. “El territori, en canvi, anava fent xup-xup”, recorda a l’ARA l’aleshores coordinador de difusió i organització mediàtica de la mobilització, Ferran Civit, actual diputat d’Esquerra. “Si no hi havia una xarxa de territori, no podíem garantir l’èxit”, argumenta

.

Sigui per les inscripcions, sigui pel suport explícit o els dubtes que mostren actualment els líders independentistes, el període estival serveix a l’Assemblea per escalfar motors de cara a la mobilització de la Diada. Aquesta situació era insòlita ara fa set anys quan, per contra, els organitzadors van haver de lluitar contra la “desconnexió mediàtica” amb l’arribada de les vacances. Per evitar aquesta dispersió, Civit i el seu company a l’entitat, Ignasi Termes -llavors coordinador d’actes- van activar més d’un centenar de convocatòries al país al voltant del que es va anomenar Marxa per la Independència, inspirada en la Marxa sobre Washington contra la segregació racial de l’any 1969 i amb l’objectiu “d’evocar” la Marxa per la Llibertat del 1976 i que exigia l’amnistia, la llibertat i l’Estatut.

Un despatx de 5 m(2)

Lleida, Poblet, Montserrat, la Jonquera o Miravet van ser algunes de les localitzacions on es van convocar esdeveniments, cadascun amb un significat diferent: “Miravet per l’Estatut volia exemplificar la fi de l’autonomisme; la Jonquera, denunciar les fronteres imposades; Montserrat, reivindicar les arrels del catalanisme”, apunta Civit. Tot i això, la Marxa per la Independència no va tenir l’impacte previst i va obligar els organitzadors a canviar d’estratègia. “Perseguíem una manifestació massiva”, admet Termes. I matisa: “Feia anys que sortíem al carrer de manera reactiva [en al·lusió a la concentració del juliol del 2010 contra la sentència de l’Estatut], i volíem alguna cosa propositiva”.

Des d’un despatx de cinc metres quadrats a l’Hotel d’Entitats, a l’edifici CIEMEN de Barcelona, Civit, Termes i Carme Forcadell -que ha preferit no participar en el reportatge a les portes del veredicte del Tribunal Suprem sobre el judici de l’1-O- van aspirar, també, a mobilitzar els polítics. “Volíem que es veiessin obligats a dir si hi assistirien o no -explica l’actual diputat republicà-. Generar un clima d’expectació” entre la gent. Ara bé, Civit reconeix que des de l’Assemblea batallaven entre bastidors per obtenir el sí dels representants polítics. Especialment dels membres del Govern, que d’entrada van mostrar-se reticents amb el lema de la marxa, “Catalunya, nou Estat d’Europa”. Així, mentre l’aleshores president de la Generalitat, Artur Mas, preparava la trobada que havia de mantenir amb el cap de l’executiu espanyol, Mariano Rajoy, sobre el pacte fiscal, el degoteig de membres del Govern que confirmaven l’assistència creixia.

La participació del Govern

“El Govern no podia girar-li l’esquena”, recorda per a aquest diari l’exvicepresidenta de la Generalitat Joana Ortega, que afirma que des d’un principi va tenir clar que hi participaria. Tanmateix, reconeix que el lema no era “100% compartit”, tot i que des de l’executiu van decidir respectar-lo. “Anàvem junts”, subratlla. L’exconsellera d’Ensenyament Irene Rigau es mostra en sintonia amb Ortega i destaca que el Govern coincidia amb els postulats de la convocatòria, encara que el president optés per mantenir-se neutral. “Des del partit [Convergència] estàvem alineats amb el dret a decidir”, assenyala Rigau.

Les dues conselleres van respondre a la crida de l’ANC en un moment en què part de la societat començava a mostrar-se indignada amb la “involució autonòmica i l’ofensiva lingüística” de l’Estat, recorda Rigau. Tant Ortega com ella coincideixen que va servir per il·lustrar “la fi de l’autonomisme”. “El clima era il·lusionant, la gent hi estava totalment bolcada”, rememora l’exvicepresidenta. Una sensació que també van viure els coordinadors de la marxa. “El gran èxit va ser plantejar la mobilització en positiu”, medita Termes, que confessa que “es van desbordar totes les previsions”. El sotrac, però, ja l’havien viscut en un despatx de cinc metres quadrats que no va trigar gaire a quedar petit.