Legislar de cara a la galeria: les propostes impossibles dels partits al Parlament
El curs es reprèn amb diverses propostes de complicada aprovació o que corresponen a competències estatals, però que permeten a qui les presenta marcar perfil
PalmaVox va registrar dilluns passat una proposició de llei que, si s’aprovàs, obligaria el Govern de les Illes a “establir requisits d’acreditació de la capacitació lingüística en llengua castellana per als docents”. Però a preguntes dels periodistes, els legisladors varen admetre que no havien comprovat si això és factible, ja que les competències sobre la llengua de l’Estat corresponen al govern espanyol. “Ja es consultarà”, va resoldre la portaveu, Manuela Cañadas. L’anècdota exemplifica un dia a dia al Parlament en què els partits formulen plantejaments de màxims que poden topar amb competències de l’Estat i europees, o bé requeririen ser validades per institucions supraautonòmiques que ja se sap que no hi estan disposades. Són desideràtums que els permeten posicionar-se i marcar perfil davant l’electorat, però són difícils d’aplicar.
Per les característiques pròpies del partit, Vox empra aquest recurs amb profusió. La proposta de “deportació massiva” d’immigrants, que el seu líder, Santiago Abascal, ha posat damunt la taula, n’és una demostració clara, ja que va en contra de la legislació espanyola i internacional, que prohibeix expressament aquestes pràctiques. Però la resta de partits també presenten algunes iniciatives sabent que el més probable és que es quedin en un àmbit declaratiu. Per exemple, la proposta de MÉS per Mallorca de limitar la venda d’habitatges a no residents topa frontalment amb la normativa europea.
D’altra banda, la proposició de llei de MÉS, juntament amb Més per Menorca, que dimarts passat va superar gràcies al suport del PP el primer tràmit al Parlament és també d’aplicació complexa. Es tracta de reclamar la cogestió dels aeroports de les Illes, però la darrera paraula sobre això la té el Congrés dels Diputats. “Sí que es pot aplicar, perquè és desenvolupar l’Estatut d’Autonomia”, defensa el portaveu del PP, Sebastià Sagreras. Amb tot, per ara ha servit perquè tots els partits s’hagin de mullar sobre qui hauria de gestionar la infraestructura. El PSIB se’n va abstenir. “Si arriba al Congrés, Francina Armengol es veurà obligada a votar que no per disciplina de partit, quan aquí sempre ho havia defensat”, justifica Sagreras. “Ja li va passar quan, sobre la restricció de venda d’habitatges a no residents, al Congrés va defensar el contrari que al Parlament”, rememora.
“Totes les propostes es poden dur a terme”, assegura el portaveu de MÉS per Mallorca, Lluís Apesteguia. “És cert que en alguns casos som més audaços, intentam anar al límit del possible”, exposa: “Hem de presentar les iniciatives que considerem i, si no es poden aprovar, idò dialogar i negociar”. En aquest sentit, considera “trampós” que partits majoritaris esgrimeixin les dificultats d’implementació d’aquestes reformes per frenar-les: “És difícil, però es pot fer”. Per la seva banda, el diputat socialista Carles Bona coincideix que “no hi ha res inaplicable per sempre”. “Altra cosa és fer creure a la gent que allò és plausible a curt termini”, opina. Així, defensa que, malgrat que “no tota política s’ha de basar en el curtterminisme, perquè no hem de deixar de somiar en el que creim”, les grans propostes han d’anar acompanyades de mesures més assumibles. “La presidenta Marga Prohens s’escuda en el no desplegament de Frontex [que depèn del govern espanyol], i mentrestant no governa”, diu com a exemple.
Desconeixement ciutadà
El politòleg Julián Claramunt explica que la tendència és conseqüència del fet que “la gent no té gaire clares les competències”. “Hi ha enquestes que exposen que moltes persones, quan se’ls demana el motiu pel qual voten un partit a unes eleccions, donen arguments incompatibles amb les competències d’aquella administració”, continua. Tot i això, Claramunt insisteix que “no s’ha de caure en la trampa que una institució parli només de competències seves”, perquè “molts canvis en qüestions que semblaven inamovibles s’han iniciat en cambres inferiors” a la institució corresponent. Ara bé, adverteix dels perills de fer promeses difícils de dur a terme: “Això engresca molt la gent, però a la llarga genera desencantament”.
Per la seva banda, l’analista polític Toni Fornés apunta a la “campanya permanent” com a causa del fenomen. “S’envien anuncis molt grans i eloqüents sobre qüestions que els ciutadans puguin sentir properes”, assegura. “Tenim molts partits, i en un context en què l’atenció dels mitjans és molt limitada, aquests se la disputen”, continua:“Per això, han de fer propostes visibles i que els permetin diferenciar-se”. Adverteix, però, que “l’impacte d’aquests debats és tendent a nul” en la ciutadania: “Els partits tenen un gran risc, que és caure en l’autoreferencialitat”.
