La croada d'Ayuso per ocultar el passat franquista de la seu de la presidència de Madrid

MadridUna vintena de turistes s'aturen per indicació del seu guia davant de l'edifici de la seu de la presidència de la Comunitat de Madrid, a la Puerta del Sol. Amb un paraigua típic d'aquesta mena de tours assenyala tres plaques situades a la façana del lloc de treball d'Isabel Díaz Ayuso. Una d'elles recorda els caiguts en l'aixecament popular del 2 de maig del 1808 contra els francesos, una altra les víctimes de l'atemptat de l'11-M i, finalment, la més recent, els morts durant la pandèmia. "Si n'hi hagués una que recordés les tortures que vam patir, els guies ho haurien d'explicar per força", reflexiona en veu alta Ángela Gutiérrez (Badajoz, 1952) mirant-se'ls a una distància prudencial. A aquesta militant antifranquista, l'edifici, reconeixible per a qualsevol persona que hagi vist les campanades en un canal d'àmbit estatal –pel fet que és el seu rellotge el que guia el ritual del canvi d'any–, li recorda cada cop que hi passa per davant un moment traumàtic de la seva vida. Hi va estar detinguda tres cops i va patir agressions físiques i psicològiques per part de la policia del règim.

Des del final de la Guerra Civil fins als primers anys de la Transició, aquest edifici anomenat Reial Casa de Correus (pel fet que va ser construït inicialment el 1778 per convertir-se en la seu del servei postal) va acollir les dependències de la Direcció General de Seguretat (DGS). "Era l'epicentre de la repressió", relata a l'ARA Pablo Alcántara, autor del llibre La DGS. El palacio del terror franquista (Espasa, 2024). Un passat poc conegut que el PP intenta ocultar, segons denuncien col·lectius memorialistes i formacions polítiques progressistes. Fa anys que les víctimes de tortures exigeixen sense èxit que s'hi col·loqui una placa que recordi el tràngol pel qual van passar en aquell espai. Ayuso s'hi nega i ha declarat la guerra al govern espanyol que, en aplicació de la llei de memòria democràtica del 2022, va iniciar a finals d'octubre el procediment per declarar lloc de memòria l'edifici, un títol que implica l'obligació de garantir la "identificació" i "senyalització adequada" de l'espai"."[Bloquejar la placa] és voler esborrar la història", lamenta Gutiérrez en una conversa amb aquest diari en la qual reclama a la presidenta madrilenya que "es posi en la pell dels que van passar per aquell edifici".

L'estratègia d'Ayuso

Lluny d'avenir-se a aquesta petició, Ayuso ha respost amb una argúcia legal a l'intent de l'executiu de Pedro Sánchez de forçar-la a accedir a aquesta reivindicació. En l'últim ple del 2024 a l'Assemblea de Madrid (i en contra del criteri dels serveis jurídics de la cambra autonòmica), la majoria absoluta del PP va aprovar una llei que pretén esquivar la norma estatal. En nom de la "protecció" de la "neutralitat, la pluralitat, la concòrdia, el respecte a la veritat, a la història, a la imatge institucional, al significat i a l'ús actual de la seu de la presidència de la Comunitat de Madrid", l'executiu madrileny es reserva el dret d'aturar les actuacions que vulguin recordar el passat franquista de la Reial Casa de Correus. Instal·lar-hi una placa o distintiu requerirà, a més, "una autorització prèvia" i estaran vetats els que "siguin incompatibles" amb els valors descrits.

El posicionament d'Ayuso contra la memòria històrica és conegut i s'ha tornat a evidenciar amb els pronunciaments crítics amb la commemoració impulsada per Sánchez del 50è aniversari de la mort del dictador, que ha arrencat aquesta setmana. La direcció estatal del PP, que ha girat l'esquena als actes previstos, s'alinea amb aquest posicionament i, de fet, el grup parlamentari popular al Congrés va votar fa un parell de mesos en contra d'una iniciativa de Sumar que reclamava justament reconèixer l'antiga seu de la DGS com "l'espai d'injustícia i dolor" que va ser durant dècades. L'executiu d'Ayuso replica que intentar vincular un edifici amb "més de 250 anys d'història" amb el franquisme és una "barbaritat" que "desvirtua el seu paper com a casa de tots els madrilenys" i "un intent desesperat d'atacar Ayuso". "La declaració de lloc de memòria pretén rescatar de l'oblit i reconèixer els que van patir les humiliacions, tortures o van trobar la mort en les seves dependències", justificava, en canvi, el ministeri de Política Territorial i Memòria Democràtica en la resolució publicada al BOE. La jugada d'Ayuso ha passat la pilota a la teulada de la Moncloa en un conflicte que continua ben obert.

"Tenim seqüeles"

"Hi ha gent que no té ni humanitat ni empatia", critica al costat de Gutiérrez una altra víctima del terror franquista en referència a la líder del PP madrileny. És Julio Pacheco (Madrid, 1955), la primera víctima de la violència policial a la DGS que va aconseguir declarar en un jutjat espanyol contra els seus torturadors (tot i que finalment la querella es va arxivar). Tots dos són membres de l'organització de presos del franquisme La Comuna i coincideixen a defensar la importància de ser reconeguts i escoltats després d'anys de silenci. Pacheco recorda la "indefensió absoluta" que va sentir durant set dies de l'estiu del 1975 als calabossos de la Puerta del Sol: van ser hores de "cops continus que no sabies quan s'acabarien", "lligat a un radiador", amb "llum artificial de dia i de nit" i "amenaces contínues" a punta de pistola. Un dels responsables a qui assenyala Pacheco és l'excomissari José Manuel Villarejo.

En el cas de Gutiérrez, va patir les pràctiques de Billy el Niño en el seu segon pas per la DGS, el 1973. Des d'aleshores té seqüeles psicològiques: "Tinc claustrofòbia d'estar en llocs tancats. Sempre he d'estar al costat d'una porta i dormir amb la finestra una mica oberta". Des de les cel·les, al soterrani, com a molt podien albirar les sabates dels vianants per unes obertures minúscules arran de terra. Una altra reivindicació, a banda de la placa, és museïtzar part de l'edifici i que es pugui visitar.

Morts fins al 1983

El govern espanyol ha convertit el 2025 en un any de denúncia del franquisme, però la mort del dictador, el 1975, no va acabar amb les pràctiques denunciades per Gutiérrez i Pacheco. "Durant la Transició, la majoria d'aquests agents no només no van ser depurats, sinó que fins i tot van ser ascendits a la policia democràtica amb la llei d'amnistia del 1977", subratlla l'historiador Pablo Alcántara que al seu llibre recull com "molts dels seus mètodes" van ser utilitzats almenys fins al 1983, quan un delinqüent comú (Santiago Corella, conegut com El Nani) va "desaparèixer" després de patir tortures a la Reial Casa de Correus. Aquell mateix any el socialista Joaquín Leguina va guanyar les eleccions autonòmiques i va ser qui va decidir canviar l'ús de l'edifici i instal·lar-hi la presidència de la Comunitat de Madrid.