‘Annus horribilis, annus mirabilis’

El tauler polític s’ha complicat tant que el desenllaç, més o menys provisional, d’aquestes eleccions es fa impredictible. Les peces han canviat, les variables multiplicat, i l’escenari polític sembla tan volàtil i incert com precària i líquida s’ha fet la vida per a la majoria. Ho confirma no només el desconcert dels opinadors i tertulians en les hores posteriors al 20-D -que resolen amb un “és apassionant, ha guanyat la democràcia” la dificultat d’analitzar la situació-, sinó més encara l’hiperactivisme de les figures protagonistes, la seva frenètica agenda i les situacions tan paradoxals, fins i tot burlesques, a les quals la necessitat i l’estratègia els empenyen: Rajoy demana el diàleg i la generositat que metòdicament ha demostrat menysprear; Sánchez, que fins i tot va fitxar entre les files d’UPyD, ha de mirar a l’esquerra; Rivera, que en el seu sorprenent discurs en la nit electoral semblava haver guanyat, demana l’acord amb PP i PSOE i evitar la repetició d’eleccions, el contrari que va demanar després de les eleccions catalanes; Iglesias crida al pacte mentre marca línies vermelles impossibles, que impliquen canviar la Constitució i necessiten els vots del PP...

No obstant això, d’altra banda, la situació ens hauria de resultar molt familiar: a grans trets, és la que es va donar després de les autonòmiques i municipals. En realitat, després del 20-D, totes les incerteses del cicle electoral d’aquest any que s’acaba -autonòmiques i municipals, catalanes, generals- es troben en una evidència: la fi del sistema de partits que va succeir a la descomposició d’UCD el 1981. Les coordenades PP-PSOE, més un ventall de sigles nacionalistes “perifèriques” -PNB-CiU-BNG-CC-, més marginalment IU, ja no ens donen el mapa, sinó només certs enclavaments, que, a més, són estranys als joves -el 20D ha demostrat estadísticament que l’esquerda és generacional i, per tant, només pot engrandir-se. El 2015 ha estat l’annus horribilis del sistema de partits heretat de la Transició, del qual són reflexos el bipartidisme, el tornisme, les majories absolutes, i el presidencialisme de facto, que no de iure. Allò que “es vota el president”, “el partit més votat ha de governar”, “el mandat de les urnes és que lideri l’oposició” són subproducte del mur invisible, que com a L’àngel exterminador, de Buñuel, i sense saber molt bé per què, ens manté clausurats en una cambra mental en descomposició.

La nova constel·lació de partits, no obstant això, està sotmesa a les velles regles i, per tant, tendeix a reproduir un statu quo cada dia més mancat de legitimat. Tots els actors són conscients d’això, fins al punt que estan sotmesos al mateix moviment de fons: la revisió del marc institucional. En els primers contactes, els gestos de tots els partits apunten en aquesta direcció: la reforma de l’article 135 de la CE, un pacte per l’educació, major proporcionalitat electoral, un nou pacte territorial, una llei d’emergència social... tots proposen en termes d’un nou consens o acord amb pretensió de ser d’Estat. La tensió entre, d’una banda, una reforma constitucional controlada i continuista i, per una altra, un nou pacte constitucional que actualitzi el contracte social, dóna la clau en què tenen lloc els moviments individuals, des del discurs nadalenc de Felip VI fins al vot a Ada Colau. Així i tot, un nou pacte no és viable amb la composició de forces actual, però a mitjan termini sembla un escenari inevitable, particularment per la dificultat d’acomodar en una reforma teledirigida el procés català, la regeneració democràtica, i la fractura social. Una circumstància que pot accelerar-ho tot és la nova situació en què queda el PSOE (o Cs, o Convergència-DiL, entre d’altres) sota el règim electoral actual, amb la seva circumscripció provincial: si no arriba a ser segona força, els seus vots valen molt menys. Aquesta és una situació inèdita, a la qual no estan avesats, i que apunta a un canvi en un dels pilars del vell règim: el sistema electoral (encara que un canvi de la CE és més difícil, podria avançar-se en proporcionalitat modificant la LOREG). La coalició d’interessos entre els beneficiaris històrics del sistema electoral s’està trencant, i les files dels interessats en la reforma electoral van creixent. Pot ser una via factible de canvi en les regles de joc en la direcció del que representa la nova síntesi de partits. Entram en aquesta altra fase en què allò nou cobrarà una forma més definida, incerta, però el 2015 no ha estat un etern retorn del mateix, d’això no hi ha dubtes.

Barcelona