Política 16/03/2021

Les amnisties d'Espanya, França i Portugal en què s'emmiralla l'independentisme

La Segona República, la Transició, la guerra d'Algèria i la Revolució dels Clavells són alguns dels referents

4 min
Un grup de joves algerians celebren l'alto al foc decretat el gener del 1962 a Alger

BarcelonaL'independentisme ja ha presentat la llei d'amnistia al Congrés de Diputats amb la intenció d'esborrar les causes judicials que orbiten al voltant del referèndum de l'1-O i de la consulta del 9-N. Ara s'iniciarà un periple que es preveu complicat perquè ni tan sols té garantit que la mesa de la cambra baixa n'accepti la tramitació. I això que no és la primera ni la segona vegada que se sentiria parlar d'una qüestió similar a les Corts espanyoles. ERC, JxCat, el PDECat i la CUP s'emmirallen en diferents lleis d'amnistia promulgades per Espanya, però també per França i per Portugal, per presentar aquesta eina com "el punt de partida" per la resolució del conflicte polític a l'Estat.

L'autodeterminació d'Algèria i de Nova Caledònia

L'1 de novembre del 1954 va passar a la història d'Algèria com el Toussaint Rouge: una setantena d'atacs d'independentistes algerians van acabar amb la vida de deu persones. És el punt d'inici de la guerra d'independència del país africà, que es va allargar vuit anys i va provocar centenars de milers de morts. França, el país colonitzador des del 1830, va acabar reconeixent el dret a l'autodeterminació d'Algèria en referèndum: el 75% dels francesos –algerians inclosos– que hi van participar van acceptar el gener del 1961 que els algerians poguessin decidir lliurement el seu futur. Aquest resultat es va plasmar un any després en els acords d'Evian, el març del 1962, que havien de posar punt final (tot i que no ho van fer de manera immediata) a una guerra sagnant plena de segrestos, assassinats i tortures. Un dels articles remarcava precisament que es proclamaria "immediatament l'amnistia" perquè tots els detinguts fossin alliberats i també s'acabaria amb els camps de concentració. Al juliol van ser ja només els algerians els que van votar massivament per la independència (99,7%).

Però aquesta no és l'única amnistia declarada sobre aquest conflicte. El 1968 ja es van perdonar les condemnes que requeien sobre els generals que s'havien revoltat contra el president Charles de Gaulle després dels acords de pau (van continuar segrestant, torturant i assassinant població civil reclamant una Algèria francesa). I encara el 1982, François Mitterrand –que havia sigut ministre de De Gaulle durant el conflicte– va plantejar una nova llei d'amnistia per retornar-los els seus honors militars. Tot i la seva voluntat, l'Assemblea Nacional Francesa, a proposta del seu propi grup, el socialista, va excloure quatre dels militars colpistes de l'amnistia.

França també va decretar l'amnistia en el conflicte per a l'autodeterminació de Nova Caledònia a partir dels acords de Matignon del 1988. Durant deu anys França es comprometia a invertir-hi econòmicament i a permetre un desenvolupament institucional de la regió del Pacífic sud. També es decretava l'amnistia per a les persones que havien participat en els conflictes, amb un balanç de més d'una vintena de morts. I a partir del venciment d'aquest període obria la porta a la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. Un 80% dels francesos que hi van participar s'hi van mostrar favorables. França i Nova Caledònia van signar un altre acord de col·laboració el 1998 que ajornava el referèndum. Des d'aleshores, els neocaledonians han votat dues vegades, el 2018 i el 2020 (ho tornaran a fer el 2022), i sempre s'ha imposat el no per un marge ajustat.

La Revolució dels Clavells

Portugal és un altre dels exemples que fan servir els independentistes per reivindicar l'amnistia. En aquest cas es fixen en la Revolució dels Clavells, que va acabar amb la dictadura i va instaurar la democràcia al país el 1974. L'amnistia del 1996 a la qual fa referència la llei que s'ha registrat aquest dimarts al Congrés no anava dirigida directament als militars que es van revoltar contra el règim de Marcelo Caetano (que es va exiliar al Brasil), sinó, en concret, contra un grup que es va revoltar posteriorment contra el nou govern democràtic. L'1 de març l'Assemblea de Portugal va aprovar l'amnistia per al tinent coronel Otelo Saraiva de Carvalho, un dels herois del 1974, però que va ser condemnat a 18 anys de presó el 1987 per subversió militar: se l'acusava d'haver liderat entre el 1980 i el 1984 un grup terrorista (FP-25) que havia matat almenys 18 persones. De l'amnistia se'n van beneficiar també la resta de militars que l'havien seguit, tot i que no se'ls van perdonar els delictes de sang.

Segona República i Transició

Els últims exemples són els més coneguts a l'Estat. L'amnistia del 1936 convalidada per la diputació permanent del Congrés el 21 de febrer, dos dies després del decret signat pel consell de ministres, va commutar les condemnes a tots els que havien participat en la Revolució del 1934, entre els quals el president català Lluís Companys i la major part del seu Govern. No només es va posar punt final als 30 anys de presó que estava complint a Cadis, sinó que, poc després, se'l va restituir com a president de la Generalitat sense necessitat d'eleccions pel mig.

El 1977 es va promulgar l'última llei d'amnistia a l'Estat. Quedaven amnistiats els condemnats per rebel·lió i sedició, els objectors de consciència per motius ètics i religiosos, els delictes fruit de la persecució laboral i sindical, i també els vinculats a la llibertat d’expressió als mitjans de comunicació. Els presos polítics haurien de quedar lliures de manera immediata, se’ls esborrarien els antecedents penals i també es retirarien les causes contra els exiliats. Tot plegat, reivindicacions de l’antifranquisme. Però el partit de govern, la UCD, que com AP integrava una bona part dels hereus de la dictadura, va acabar introduint dues excepcions per fer que la llei d’amnistia s’acabés convertint també en la de punt final. Les autoritats, els funcionaris i els agents d’ordre públic van quedar amnistiats de qualsevol delicte que haguessin comès en la persecució dels delictes polítics.

stats