Rosa Lluch: "És un èxit que Bildu sigui al Congrés"

Entrevista a la historiadora i filla d’Ernest Lluch

Professora d’història medieval a la UB i candidata dels comuns per Girona el 14-F, Rosa Lluch -filla d’Ernest Lluch- ha sigut una de les víctimes d’ETA que s’ha implicat en el procés de pau a Euskadi.

D’Ernest Lluch se’n destaca sobretot la seva capacitat de diàleg. Com era el teu pare?

Era una persona a qui li agradava molt parlar, escoltar i que l’escoltessin. Destacaria la seva faceta de curiós i amb ganes d’aprendre. És una de les raons per les quals arriba a la política.

Per què creus que va estar a la diana d’ETA?

És una de les raons que no sabré mai i que en realitat m’interessen poc. Buscar raons d’una cosa absolutament irracional i incomprensible com l’assassinat em faria perdre un temps que no val la pena. Això no vol dir que un dia vulgui saber per què algú va decidir que l’havien de matar a ell. Buscaven un objectiu fàcil i que impactés. I ho va resultar. Sembla, però, que dins el col·lectiu que entenia, donava suport, silenciava, callava i dissimulava la violència, aquest assassinat va ser difícil de pair.

Com creus que veuria els acords de Sánchez amb EH Bildu?

Un dels seus grans deixebles i amics, el Vicent Soler, diu que el fet que Bildu estigui parlant amb el govern no deixa de ser un triomf de les idees del meu pare. És un èxit que Bildu sigui al Congrés i es vulgui implicar en millorar la vida de les persones. Políticament, hi ha partits que els interessa aquesta polèmica, però són també els que durant molts de temps van estar dient que deixessin les armes. Ara ja ho han fet. Les normes eren condemnar la violència, deixar les armes, presentar-se a les eleccions, seguir les vies democràtiques. Doncs estem en vies democràtiques.

I com valoraria el paper de Jesús Eguiguren en la fi d’ETA?

Molt positivament, el d’ell i de tots els que s’hi van implicar. D’una gran valentia, integritat i generositat. El preu que han pagat ha sigut molt elevat i han contribuït decisivament a fer que la violència desaparegués a Euskadi i a tot l’Estat. Crec que el meu pare ho valoraria així. En el llibre de l’Antoni Batista titulat  ETA i nosaltres, queda clar que hi ha tota una manera de fer i d’entendre les coses diferent.

Què penses quan des del PP, Cs o Vox s’utilitza les víctimes per atacar els acords polítics amb Bildu?

Em genera una profunda tristesa, estupefacció, un profund desconcert i un gran nivell d’emprenyada. Perquè les víctimes hem patit molt, totes. S’estan erigint com els nostres protectors quan en realitat ens estan atacant i tractant com si no sabéssim pensar, i sabem pensar lliurement.

Què en penses del paper de les associacions de víctimes en tot el conflicte?

Les associacions de víctimes han d’existir sempre que el seu objectiu sigui vetllar pels interessos de les víctimes i m’ha semblat que, en aparença, això no ho feien. No es preocupaven tant de les necessitats diàries i vitals de les víctimes del terrorisme, sinó de ser un factor polític que condicionés el discurs general. Com que no m’hi he sentit còmode, no hi he participat mai.

Què et va portar a reunir-te amb representants de l’esquerra abertzale?

La proposta m’arriba a través de l’Antoni Batista en el moment de la declaració d’Aiete, quan s’estaven movent fils per la desaparició d’ETA. L’accepto perquè penso que és bo que ens comencem a asseure amb aquell partit polític que havia, com a mínim, callat davant dels atemptats terroristes, començar-los a escoltar, i sobretot que comencessin a escoltar.

Com va anar?

Van ser unes trobades inicialment molt dures, de molts nervis. És una feina que jo no havia fet mai, i que espero no haver de tornar a fer, i perquè et poses en un nivell de discussió política que tampoc era el meu. La relació personal, les ganes d’entendre’s i tirar endavant, de buscar punts en comú i de deixar aquest passat enrere, van contribuir a una bona entesa i que els resultats, petits, anessin apareixent i anéssim caminant tots plegats cap a una dissolució i una desaparició de la violència d'ETA.

En què es van traduir?

Algunes frases d’alguns comunicats o algunes respostes a algunes entrevistes em resultaven tremendament familiars. Els conflictes no es resolen només per la força, sinó que cal que tots plegats apliquem una bona dosi d’empatia i generositat. Jo, per exemple, no havia sentit mai parlar en primera persona víctimes del GAL. Tots en vam aprendre molt.

Cal apropar els presos d'ETA a Euskadi?

Si la llei diu que han de complir condemna a les presons més properes als seus entorns familiars, s’ha de complir. El fet de tenir-los en presons allunyades el que fa és castigar al seu entorn, i no ells, que ja estan complint una condemna a la presó. No és agradable i en el moment que sents la notícia se’t remouen coses per dins, sí, però al final els assassins són a les presons, que és on han de ser perquè han rebut una condemna. De què serveix castigar les mares, les germanes o els fills? Penso que de res.

¿Necessites que els assassins del teu pare et demanin perdó?

No. No em serviria ni m'aportaria absolutament res. Ara bé, si hi ha víctimes que ho necessiten, s’hauria de fer.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF