Yolanda Díaz i Pedro Sánchez s'estudien
De la negociació de la reforma laboral i dels pressupostos, cada dia que passa sembla que en quedin només dues coses clares: una és l'enfortiment de la figura política de Yolanda Díaz, que ha deixat de ser la successora de Pablo Iglesias (va deixar de ser-ho, com es diu espantosament ara, des del minut u) per convertir-se en una líder que fa pensar a bastants en un titular: “La primera dona presidenta d'Espanya”. L'altra cosa clara, segurament molt més discutida però que em sembla visible, és la demostració de l'habilitat política de Pedro Sánchez. Ha controlat les dues negociacions en paral·lel sense patir aparentment cap desgast important (a la de la reforma laboral s'ha escudat en Nadia Calviño i, en menor mesura, en Escrivá, i a la dels pressupostos, en Bolaños i Montero), i ha sabut especular amb les mancances dels seus socis i rivals per tenir-los situats allà on li interessava. Als pressupostos, ERC, PNB, Unides Podem, Comuns i Bildu li han fet costat per fer progressar la trajectòria parlamentària de la llei. Pel que fa a la banda catalana, ha aconseguit mantenir els republicans al seu costat sense comprometre's de moment a res en concret pel que fa al català a la llei audiovisual, i a la vegada aprofundir i ampliar la fractura entre ERC i Junts per Catalunya (i la CUP, però aquests habiten una altra dimensió). Fa l'efecte que els socis de govern catalans aprofiten l'arena madrilenya per fer-se els retrets i ventar-se els mastegots que amb prou feines es reprimeixen de fer-se a Catalunya. A casa dissimulen (no gaire bé, per altra banda); a Madrid, en canvi, es deixen anar a lloure, com demostren els improperis llenguallargs que intercanvien Míriam Nogueras i Gabriel Rufián.
Pel que fa a la deslleial oposició, només cal escoltar els seus líders i representants per comprendre que deu ser un descans per a Pedro Sánchez tenir de rivals una gent tan obtusa. És cert que manegen enquestes favorables, que el govern actual acumula motius de desgast i una constant fricció interna entre els socis de coalició, i que una part tristament gran de l'electorat espanyol té una tirada fàcil cap a les propostes ultranacionalistes. Però la irrellevància de Ciutadans, l'extremisme grotesc de Vox i, sobretot, la incapacitat del PP de Pablo Casado de fer ni una sola intervenció en positiu (es tracti del tema que es tracti, ells ho converteixen en l'apocalipsi) i el seu seguidisme respecte de l'extrema dreta (hi sucumbeixen amb facilitat perquè ells són la dreta extrema) segueixen deixant al PSOE tot l'espai del centre i de les propostes de futur. Tret que Yolanda Díaz i la seva gent sàpiguen disputar-lo, com mai no n'ha sabut Errejón ni, per descomptat, tampoc en va saber mai Iglesias. Les negociacions d'aquests dies semblen anticipar un enfrontament interessant entre Díaz i Sánchez per l'espai del centreesquerra (perquè Podem i el seu entorn, per molt que se'ls intenti titllar de radicals, no deixen de ser pur centreesquerra). De moment, s'estudien l'un a l'altra i es mesuren mútuament les forces.
