Un xeremier ran de mar

Un dissabte de Sant Bartomeu de fa una trentena d’anys, a Ca na Poeta de Montuïri vaig enamorar-me dels xeremiers. Vaig saber veure la transcendència cultural d’aquella tradició, el vincle sa que establien amb el poble aquells homes grossos, barbuts i suosos. Els vaig comprendre, que és, al cap i a la fi, la manera definitiva d’enamorar-se. No sé quants devien ser, una dotzena, per ventura. Devia fer aquella calor xalocosa pròpia d’aquells dies, dins Ca na Poeta. Els cossos amarats de suor es tocaven a batzegades, botant i ballant davant el tasser, empesos pels ritmes festius dels xeremiers. Trepitjàvem la sutja enfitosa dels dies de festa als cafès. L’olor de suc begut i de suc vessat s’entremesclava amb l’aroma de l’alfabeguera cossiera. Cantàvem i rèiem dins un bar on el poble es redimia dels pecats de no voler ser el que és. Sense pensar-hi, sense voler. Natural i autèntic. Lliure, que és com han de ser els pobles. Hi havia el jovent montuïrer en ple. I un grapat de granats irreductibles, com sempre sol passar. Els externs érem només quatre amics dels pobles del redol. I Montuïri, amb una quarta part de la gent que hi va ara, estava estibat.

De llavors ençà, he mirat els xeremiers amb uns altres ulls. Els he vists a Sant Antoni de Gràcia, plegats i massius damunt el cadafal i a peu de carrer. Els he vist protocol·laris a una fira davant les autoritats i encapçalant unes beneïdes de Sant Antoni. Els he vists endolats a Son Coletes honorant la memòria republicana. Els he vists dins unes cases sonar i us promet que no hi ha res més emocionant.

Quan el turisme massiu va arribar a Mallorca dins els anys seixanta, la cultura popular, la vinculació amb la terra i la tradició per part de la població indígena se’n va veure ressentida. Però l’herència era fresca. Joves i vells arreu de l’illa havien cantat i havien sentit cantar, havien ballat i havien vist ballar, havien sonat i havien sentit sonar. Els europeus que venien a l’illa potser encara eren visitants entravessats de turista i viatger. Era bo de fer que més d’un es deixàs fascinar per la vida rústica que tants de mallorquins encara practicaven abans de vendre’s als estrangers per un plat de llenties.

Els aborígens més espavilats treien la roba antiga de dins caixes i canteranos i es desfressaven dels seus ancestres davant l’astorament al·lucinat de la gent del nord. A Portocristo, l’amo en Toni Fita, vestit de pagès, feia sonar la xeremia davant els hotels llustrosos que presidien la privilegiada primera línia turística portenya. Als seus descendents encara els coneixen com “els de cal Xeremier”, al port. La cultura es deslocalitzava, treta de context, esdevenia una pantomima tronada que sortia a camí de l’autoodi nadiu. És el que va passar amb el ball de pagès als hotels, i amb els cossiers d’Algaida a Cal Dimoni. “El folklore”, deia Rafel Ginard, “no és per entretenir els espectadors. És per entretenir els actors”. Per sort, ho sabérem veure i avui gaudim i vivim les festes amb orgull i diversió.

Em contava un amic que, no fa gaires dies, volgué anar a banyar-se a una cala que no anomenaré (els indígenes ja no deim els noms dels llocs que estimam). S’hi estirà, en pèl, en una perfecta fusió natural: despullats, ell i tota la mar del país davant. A trenc d’alba, en silenci. Al punt, hi comparegué un altre home. Més pudorós, s’enrevoltà la cintura amb una tovallola per posar-se el banyador. Però no va nedar. De dins la bossa que duia, en tragué una xeremia, el sac de gemecs català de Mallorca, que en deia l’enyorat Toni Artigues. Feia un oratjol imperceptible, però prou animós per fer sonar l’aigua cada vegada que besava l’arena de la cala. “Com una aranya d’art subtil”, la música el dugué a la lletra i s’emocionà. Pocs dies més tard, una altra amiga visità la mateixa cala, també a sortida de sol. Volgué tastar la frescor de l’aigua, assaciada del xaloc insuportable de la nit. I tornà a comparèixer el xeremier. “Et sap greu, si la faig sonar? Venc aquí perquè és molt dematí, i no vull molestar els veïns”. “Només faltaria”, digué ella intrigada. Ell inflà el sac i bufà. Ella va aclucar els ulls. L’estridència sonora s’assuaujava enllà del cel. Li tremolaren les parpelles i tornà a badar els ulls per deixar redolar dues gotes de felicitat per les galtes.

Primer ens colonitzaren els espanyols i després ens han colonitzat els doblers. Però el poble, tanmateix, com aquella remor martipoliana, persisteix, perquè hi ha paisatge, perquè hi ha gent que passa pena de molestar i gent que plora per una música, perquè hi ha poble, perquè hi ha orelles per escoltar i cors per sentir. Perquè hi ha la mar. Perquè ens acompanya, enamorant-nos, el so de les xeremies, del flabiol i del tamborí, el batec compassat d’un poble que, malgrat tot, amara cada racó del panorama. No podran res...