L'interior de Mallorca, en un punt d'inflexió

PalmaAlgunes dades d’estudis recents no haurien de passar-nos per alt. Mallorca ha perdut 189 km2 de sòl agrari (1990-2018); un 46% correspon a nou sòl urbà (Càtedra de la Insularitat, UIB). Avui es comptabilitzen a l’illa 55.256 edificacions en sòl rústic (Cases que no existeixen, Miquel Rosselló). I, segons Terraferida, el sòl rústic s’ha desnaturalitzat a un ritme de 180 hectàrees anuals (2021-2024). No són xifres anecdòtiques: retraten un món rural immers en un context carregat de tendències insostenibles que provoquen una profunda transformació territorial.

Segurament, el Pla de Mallorca és la comarca que més al marge ha quedat de l’intens procés de turistificació de l’illa. Actualment, però, aquesta dissonància respecte de la deriva general s’esvaeix. A hores d’ara, la transformació es materialitza en múltiples afectacions. D’una banda, la pressió urbana sobre el sòl rústic mai no ha deixat de créixer: les parcel·les no es valoren per la renda agrària, sinó únicament en funció de les expectatives immobiliàries. El paisatge rural, tradicionalment abocat a l’activitat agrària, es veu ara obligat a adoptar nous usos, majoritàriament residencials i turístics. El xaletisme s’ha instal·lat definitivament a foravila –edificacions voluminoses, amb grans piscines i extensos jardins–, i des de fa alguns anys ja es construeix en sèrie: una promotora aixeca alhora dos, tres i fins a mitja dotzena de xalets clonats. D’altra banda, el lucratiu ús turístic de les edificacions ja existents comporta, com era previsible, infinitat d’ampliacions, construccions adossades, nous vials, piscines, enjardinaments i altres elements, sovint desmesurats o impropis del sòl rústic.

Dinàmica socioeconòmica

Els nuclis urbans tampoc no en queden al marge. La turistificació genera tal pressió que, tard o d’hora, sotmet els pobles de l’interior a intensos processos especulatius de compravenda d’habitatges, preus pels niguls i acusats increments demogràfics. Les repercussions, però, no es limiten a les infraestructures, també trastoquen la dinàmica socioeconòmica del territori. Els efectes sobre l’agricultura, el comerç tradicional, el veïnatge, el patrimoni i la cultura són cada cop més manifests. Ben mirat, res que no fos esperable: la turistificació sempre actua com un excel·lent dissolvent cultural i identitari. Avui, a molts indrets de Mallorca, la despersonalització cultural i lingüística és absolutament alarmant.

Arribats a aquest punt, l’escenografia del canvi territorial a l’interior de Mallorca és prou evident. Una altra cosa, però, és la resposta política i institucional que caldria esperar. Si realment volem defugir o, si més no, mitigar aquest procés, farà falta conscienciació i activació social. Deixondir les poblacions locals i engrescar els teixits associatius, els col·lectius veïnals i molts altres actors del territori és imprescindible. Es tracta de sumar capacitats, de reforçar la incidència col·lectiva per aconseguir un canvi de rumb. En cas contrari, la inèrcia –que, en matèria territorial, sol acabar consolidant allò que després es farà irreversible– en determinarà el resultat final.

Ja és ben hora de posar sobre la taula temes que fins ara el discurs polític no ha gosat tractar. La residencialització del sòl rústic, sense anar més lluny, fa inajornable plantejar restriccions molt més estrictes a la construcció de nous xalets i habitatges aïllats –o bé, simplement, optar per la inedificabilitat en rústic, així com es va fer a Menorca. Però aquesta no és l’única qüestió. És urgent abordar molts altres temes com ara regular els usos en sòl no urbanitzable (cal una major definició i més protecció efectiva de la vocació agrària, forestal i no urbana del sòl rústic); determinar les prescripcions adients perquè construccions i instal·lacions s’adaptin al paisatge rural (i no comportin un demèrit per als entorns tradicionals); establir límits als usos turístics i recreatius; frenar els usos macroindustrials en rústic (macrogranges, megaparcs fotovoltaics, plantes d’emmagatzematge de bateries); garantir la suficiència hídrica per als pobles de l’interior i per a l’activitat agrària (el consum turístic no pot continuar marcant les prioritats); executar inversions inajornables en depuració d’aigües i protecció d’aqüífers; revisar la delimitació de les figures de protecció territorial i agrària (AIA, ARIP, ANEI...); incrementar la titularitat pública d’espais d’interès natural (ara mateix, insignificant al Pla de Mallorca) i recuperar l’atenció a foravila per part dels ajuntaments (abocats gairebé exclusivament als seus nuclis urbans), entre d’altres.

De fet, davant l’alarmant grau de transformació, no tractar aquests i altres temes territorials a les properes convocatòries electorals seria tan inexcusable com irresponsable. Els municipis de l’interior necessiten compartir una estratègia de planificació pròpia i, per altra banda, reclamar compromisos a les altres administracions competents. No es tracta només de fer front a la invasió de xalets i ullastres (el binomi: pressió turisticoresidencial i abandonament de terrenys agrícoles), sinó d’impulsar polítiques comunes que permetin encarar els futurs canvis sense renunciar a la personalitat del territori, al caràcter predominantment agrari i a la qualitat ambiental que, amb prou feines, han resistit fins avui.