Xenelasia

Un dels factors que més deuen decantar la balança a l’hora de saber si una zona del planeta té un futur o no turístic deu implicar determinar el grau d’autoestima o d’identitat més o menys marcada que tenen els seus nadius. No deu ser senzill turistificar aquells llocs on els autòctons són tancats i sorruts, entre ells i a davant dels altres, o aquells llocs on la llengua local està tan arrelada i és tan impenetrable que els forans no hi acaben mai de fer-se un lloc ni que ho vulguin. A Esparta existia fins i tot la institució de la ‘xenelasia’, o el dret d’expulsar els forasters que poguessin corrompre els costums locals. 

El turisme com a fenomen de masses implica, en primer lloc, que la gent està disposada a viatjar, i que té curiositat i recursos per veure altres zones del planeta, però sobretot implica que bona part dels autòctons d’un determinat lloc han de canviar, i no només de feines sinó de moralitat i d’actitud. Potser per això quan una zona està molt turistificada qui la gestiona ja no són els treballadors locals sinó els immigrants, la gent que ha vingut de fora a treballar, i que pot tenir aquell grau de cortesia descompromesa, buida i estereotipadament amable que s’espera gairebé pertot. El sector turístic tendeix a substituir relacions personals i arrelades per la professionalització de l’atenció al client. Hi ha molts llocs del Japó, per exemple, on els turistes no són ben rebuts, i fins i tot se’ls nega una taula als restaurants, per molt que hi hagi lloc per als comensals de la contrada. A altres bandes, per exemple, no posaran mai els menús dels restaurants en anglès o en qualsevol llengua ‘internacional’ o forana, i qui vulgui menjar allà que s’adapti o aprengui la llengua del país, cosa que contrasta a bastament amb el que hem fet a les Illes, per exemple, on ens hem encarregat per sistema de suprimir i amagar allò que és propi, des de la cuina a la llengua, per no parlar dels que han fet aquesta feina de vidriol des del castellanisme posant-ho tot als peus d’una Espanya que no s’adapta a ells quan el viatge es fa en sentit contrari. 

Però una societat sana s’hauria de permetre el luxe de no agradar sempre. Tenir horaris particulars, una cuina impresentable o una burocràcia feixuga per als forans. Però ara tot es converteix en un producte que s’ha d’ajustar a les expectatives dels visitants; la turistificació no és només l'arribada de milions de persones, sinó la transformació psicològica d'una comunitat, que acaba mirant-se amb els ulls del visitant i modificant-se per satisfer aquesta mirada assedegada. És un mecanisme molt profund perquè quan això passa, la renúncia ja no sembla imposada des de fora, sinó que es viu com una decisió lliure, gairebé com una virtut: la de ser sempre amable, estar sempre disponible i ser sempre comprensible. Aquesta és, probablement, la forma més subtil i duradora de transformació cultural, el forat per on entra un líquid corrosiu que ho acaba matant tot.