Vull aprendre més (i més)
Cada vegada que aprenc alguna cosa, m’envaeix un sentiment d’alegria tan simple i depurat que, si no em fes vergonya, fins i tot pegaria un bot. Encara record el dia que, a vuit anys, vaig anar a la llibreria amb la meva mare, que havia decidit comprar-me un Petit Larousse. Era vermell i el vàrem folrar perquè duràs el màxim temps possible. A més de fer-hi consultes per a l’escola vaig gaudir de valent obrint-lo i llegint-ne qualsevol definició que se’m posàs al davant. Tenia els fulls molt prims i milers de pàgines que explicaven coses.
El Petit Larousse ocupava el segon lloc del meu podi particular, després de les novel·les de Juli Verne que va editar Bruguera, que incloïen pàgines de còmic increïbles. La medalla de bronze era per a 13 Rue del Percebe: gràcies a les seves històries em vaig fer una idea intuïtiva sobre com està de mal repartit el món i vaig pensar que, de vegades, els que semblen bons són els dolents.
Aprendre és una meravella, una cosa estupenda, una felicitat molt especial. Per això estim la meva feina, perquè no hi ha un sol dia que no aprengui coses, moltes de les quals són dures i m’enfronten a un món que m’agradaria que no existís.
També m’esforç per aprendre quan no som a la feina. Aquesta setmana he après que Joseph Roth no va necessitar innovar formalment la seva escriptura per ser un visionari, que malgrat que tenia una manera d’explicar les coses pròpia del segle XIX, va saber mirar el segle XX cara a cara –gràcies, David Guzman i col·laboradors del Ciutat Maragda. També he sentit a dir que Nariné Abgarian, que escriu en rus malgrat ser armènia, ha escrit un llibre que em mor de ganes de llegir: I del cel van caure tres pomes –gràcies, Bookhunters i Marta Nin. I el llanterner em va explicar l’altre dia perquè no val la pena comprar un termo massa car a un poble com Inca, amb una aigua “complicada”, segons em va dir –gràcies, Bartomeu Bauçà.
Aquesta setmana he après que tot pot continuar si jo vull (i puc, és clar).Que aprendre no té fi, que quan saps alguna cosa de veritat és quan t’adones que et queden milers de coses per saber. I he après que l’alegria no minva, sinó que va augmentant a mesura que et fas gran i t’alliberes d’obligacions de la vida que deixen de ser pròpies de la teva edat. Els alumnes de la Universitat Oberta per a Majors ho viuen així i m’han fet aprendre que tot és possible. Moltes gràcies!
