Vox i la dreta catalana
Una de les nombroses diferències entre Espanya i Catalunya és que el centre de gravetat de la política catalana està força més a l’esquerra. No pas ara, sinó sempre, almenys des de 1977, quan la UCD postfranquista va guanyar les eleccions constituents, mentre que a Catalunya va quedar darrere del PSC i CDC. L’altra diferència és que la dreta catalana majoritària és, per tradició, més demòcrata i menys rància que l’espanyola. Durant anys i panys, CiU, una coalició de liberals i democristians, va governar la Generalitat, però era un centredreta antifranquista i nacionalista. A més, els convergents pactaven amb el PSOE i amb el PP amb idèntica desimboltura. Però si CiU existís encara, és segur que no es plantejaria de cap manera fer pactes amb Vox.
Després va venir el Procés i les coordenades ideològiques van saltar pels aires. CiU ha acabat transmutant-se en Junts per Catalunya, una formació heterogènia que, al prioritzar l’independentisme, ha acabat fent pinya amb dues formacions que es troben a l’esquerra dels socialistes -ERC i la CUP-. Molts antics votants de CiU, que veien en Pujol el vot útil “d’ordre”, han acabat donant suport, a contracor, al PSC o Ciutadans. O s’han abstingut. Per altra banda, els inacabables intents de ressuscitar el centredreta catalanista (PNC, Units, Lliures, Lliga Democràtica, Centrem i Valents, a més de l’aventura efímera de Manuel Valls) sembla que no agafen volada. Amb la previsible desfeta de Ciutadans, a la dreta del PSC només hi ha el PP i Vox, que en la Catalunya actual són percebuts com a forces ideològicament perifèriques. Malgrat la sopa de lletres que és l’actual panorama polític, els catalans de dretes se senten orfes. I no estem parlant precisament de quatre gats: encara que als sondejos del CEO la gent tendeixi a proclamar-se d’esquerres, n’hi ha que ho fan per quedar bé amb la narrativa dominant; també n’hi ha que, com deia Josep Piqué, són de dretes sense saber-ho.
Tot i que Catalunya és més laica, més europea i en general més esquerranosa que la mitjana d’Espanya, hi ha moltíssima gent que se sent embafada pel relat predominant en temes socials (en les qüestions de gènere, per exemple), que voldria que la CUP no influís en la política catalana, que aplaudiria una rebaixa d’impostos i una políticabussiness friendly que relativitzés, fins i tot, les prioritats en política ambiental. Aquest sector de gent en general no és independentista, perquè detesta les aventures; però desconfia dels partits monitoritzats des de Madrid, i l’histrionisme espanyolista li fa vergonya aliena. Això explica el fet que ni el PSC ni el PP no hagin aprofitat l’enorme buit deixat per la desaparició de CiU.
Hi ha tres partits en disposició de rascar vots d’aquest tros de pastís tan llaminer: PSC, Junts i ERC. Per aconseguir-ho, el primer hauria de fer un pas endavant en matèria de drets nacionals; el segon, al contrari, s’hauria de moderar, i el tercer hauria de “centrar-se” marcant distàncies respecte a la CUP. El premi per al guanyador pot ser l’hegemonia, però el risc de perdre-hi bous i esquelles és evident. En qualsevol dels casos, a Catalunya el PP i Vox estan fora de totes les equacions, com passa a Euskadi (the same old map ). Ens n’hem d’alegrar, perquè mentrestant, a Espanya, la ultradreta no només està filtrant el seu relat per totes les esquerdes del sistema, sinó que ara ja governa en una comunitat autònoma. Si passa el mateix al govern central, les conseqüències les patirem tots, per molt d’esquerres que siguem. I això és així perquè -¿cal recordar-ho?- formem part d’un Estat que cada cop se’ns assembla menys.
