Volem ‘homes forts’ com a líders del món?

El que ens sembla llunyà sovint és també al nostre costat sense ser-ne conscients. L’autoritarisme està creixent al món, i és prou evident per a tothom, però també augmenta a les organitzacions del nostre entorn, i sovint no ens n'adonem. Amb models autoritaris, globals o locals, no podem esperar democràcia, i sense democràcia no hi haurà benestar ni igualtat.

Observem com proliferen imatges violentes de líders polítics, com la foto viral de Javier Milei, president de l’Argentina, amb una motoserra. Altres cops no són imatges sinó paraules. “Li arrancarem el cap”, deien uns manifestants vers un alcalde d’una ciutat francesa alçant una destral. “El president Sánchez hauria de marxar d’Espanya en un maleter”, proclamava un líder de l’oposició conservadora. Aquest llenguatge agressiu és una mostra clara d’autoritarisme i un dels primers símptomes que mostren l’avenç de models de lideratge agressius, rígids i jeràrquics. Mai s’ha demostrat que siguin millors que els models cooperatius i participatius, ben al contrari, però el cert és que, en èpoques d’emergències complexes, com ara la sanitària o la climàtica en què estem immersos, aquests models de governança augmenten perquè les persones busquem desesperadament solucions a la por i a la incertesa i pensem, equivocadament –com mostra la història– que així es resoldran.

Aquest és el motiu que es produeixi una “atracció cap als homes forts” que deia el president nord-americà Barack Obama. Cal alleujar els sentiments d’incertesa i ressentiment de la població, comentava l’expresident, perquè triomfin la democràcia i la solidaritat, o ens trobarem amb perfils com el de Donald Trump al capdavant de les potències occidentals i amb escenaris com l’assalt al Capitoli a Washington, contraris a la democràcia.

Tenim dades contundents que indiquen un creixement gradual de l’autoritarisme al món. Per cinquè any consecutiu, els països en fase de democratització disminueixen, i augmenten els autoritaris. Però el més preocupant és que també a prop nostre, a les nostres empreses, associacions, fundacions, passa el mateix: augmenten els perfils de persones autoritàries i jeràrquiques als llocs de decisió.

Usualment, als llocs directius hi ha un percentatge més elevat que a la resta de la població d’aquests “homes forts” que definia Obama. Solen generar situacions que poden fer molt mal a les organitzacions i actuar en contra de la igualtat de les dones. A les seves plantilles es produeixen més abusos de poder, assetjaments laborals, crítiques en públic, tracte desconsiderat i altres comportaments nocius. Conformen un tipus de perfil, definit des del 2002 pels psicòlegs Paulhus i Williams, que s’anomena la tríada obscura de la personalitat. Combinen trets narcisistes i pulsions egoistes amb enormes dosis de manipulació maquiavèl·lica i manca d’empatia i fredor emocional, que és mostra de la personalitat psicopàtica. El problema és que es continuen seleccionant per a llocs de decisió per l’aparent fermesa, l'assumpció de riscos i la suposada cordialitat, que en realitat amaguen algú insegur, cínic i distant. Aquesta tríada obscura de la personalitat, especialment en el seu vessant psicopàtic, és el principal predictor de violència allà on es trobi, a la llar o a l’empresa. I està creixent al nostre entorn.

De manera que hem de ser molt conscients del que demanem i defensem en èpoques difícils, ja que el que ens sembla més adequat pot no ser-ho si comporta hostilitat i violència. Però sí que podem reforçar nous lideratges basats en l'empatia, en la col·laboració, en la solidaritat i en la participació. Podem premiar i reconèixer els perfils d’homes i dones que lluiten per la igualtat de drets i distribueixen el poder entre altres, treballant en equip de forma més horitzontal. Hi ha alguns exemples polítics que han tractat d’allunyar-se de la línia autoritària dels “homes forts”, com pot ser Jacinda Ardern, fins fa poc presidenta de Nova Zelanda, o Katrín Jakobsdóttir, actual presidenta d'Islàndia, ambdues reconegudes feministes que han posat l’empatia al centre. Estudis recents de la London School of Economics demostren la millor eficàcia d’aquesta “governança per empatia”. I segur que totes i tots tenim a prop perfils que podrien estar en llocs de decisió i impulsar organitzacions diferents, més igualitàries i basades en el benestar general. Ara és l’última oportunitat, abans que l’autoritarisme no ens ho permeti.