22/12/2023

Visca Nadal, visca el capital!

2 min

Un dels textos literaris que més em va impactar quan era jove va ser ‘El gran inquisidor’, un dels capítols d’Els germans Karamazov, de Dostoyevski. Aquest text descriu el retorn de Jesucrist a la Sevilla del segle XVI i l’emprenyament de l’inquisidor de torn que l’acusa de “pertorbar l’ordre” que l’església havia muntat a benefici de la seva jerarquia. De fet, Jesús és arrestat i condemnat a mort, perquè ja no és moment que vagi pel món amollant missatges de caritat, fraternitat o solidaritat.

Potser aquesta menció literària és massa elevada per reflexionar sobre Nadal en un petit racó del món occidental i suposadament desenvolupat com el nostre. Però moltes vegades m’he demanat què diria Jesucrist si tornàs a la Terra i veiés aquesta orgia consumista, pornogràfica i obscena, a la qual ens entregam repetitivament en determinades dates de l’any, com quan la societat commemora el naixement de Déu cremant les targetes de crèdit i fent tremolar els comptes bancaris.

Com que vaig anar a una escola de monges fosca i intransigent –en la meva infantesa moltes ho eren–, la fe que hagués pogut tenir es va apagar com una espelma sense oxigen, a mesura que a les classes sentia cada vegada més violentada la poca intel·ligència que pugui tenir. Però el meu ateisme no m’ha fet oblidar les imatges potents que molts versicles de la Bíblia em varen oferir, com la de Jesús traient el geni i enviant directes al carrer els mercaders del temple. És amb aquest caràcter, com hauria de reaccionar si fes una volta per qualque gran superfície comercial, en què els betlems que el recorden –com un nadó-Déu pobre, però amb grans expectatives de futur, això sí– es mesclen amb la voràgine més absoluta dels mercaders i la manca de seny dels seus clients?

Comprar és una activitat útil, sobretot en aquells meravellosos moments puntuals en què adquirim alguna cosa que necessitam. Regalar és un acte de generositat, sobretot si invertim temps a pensar en l’altra persona i com podríem fer-la feliç amb algun objecte especial que li fes il·lusió de veritat. Menjar no és només necessari, sinó un plaer dels més bons que hi ha. Però, no s’acaba desvirtuant tot això quan ens hi entregam sense cap sentit de la mesura?

És clar que moltíssimes persones, religioses o no, gaudeixen de valent d’aquests dies –a mi m’agrada estrenar anys des que era ben petita, començar-los quan llueixen i encara no els hem embrutat. Però si posam en un mirall la nostra societat, molts pensarem que la imatge que es reflecteix és penosa, en el sentit de la tristesa que tal excés de banalitat i frivolitat pot arribar a produir. I què faríem nosaltres si Jesús ens fes algun retret al respecte? Li faríem cas? Li amollaríem un sermó com el Gran Inquisidor per explicar-li per què el tornarem a matar? Vist com estan les coses, el més probable és que l’ignoràssim completament, perquè de vegades sembla que fins i tot hem perdut les energies per pensar seriosament cap a on anam. 

stats