Vida i mentida
Dia de vot i de reflexió. La idea de progrés en el sentit humanístic ha decaigut i el destí de la història està ple d’ombres i malsons. El progrés tecnològic ens desborda pels límits de la capacitat reguladora; el progrés econòmic, en termes de creixement global del món, genera molts interrogants, i el futur de les institucions liberals és problemàtic en un moment de concentració de gran poder econòmic (i no només) en poques mans. La potència dels instruments ha paralitzat l’imaginari de futur: forces de progrés i de destrucció a la vegada, ¿on són els límits?
La idea del discurs emancipador es desdibuixa. Un procés de globalització molt accelerat ha mogut les terres aparentment sòlides sobre les quals els ciutadans es movien i ha provocat un replegament sobre els espais pròxims (nacionalismes) que pren formes inquietants de rebuig de l’altre. La història pot servir d’advertència. Timothy Snyder ens ho recordava a Sobre la tirania: “A finals del segle XIX, igual que a finals del segle XX, l’expansió del comerç mundial va generar expectatives de progrés. A principis del segle XX, igual que a principis del segle XXI, aquestes esperances es varen posar en entredit, per noves visions de la política de masses en què un líder o un partit afirmaven representar directament la voluntat del poble”. Evitem el determinisme, el discurs de la inevitabilitat, del “No hi ha alternativa”. “Un coma intel·lectual induït”, com deia Snyder.
La idea teleològica i lineal de la història havia estat ja qüestionada amb el pas a la postmodernitat. I en certa manera amb la incorporació de Nietzsche i Freud al costat de Marx en la tríada de l’anomenada filosofia de la sospita. “La història no té sentit. Això no vol dir que sigui absurda o incoherent, al contrari, és intel·ligible i ha de poder ser analitzada fins als seus mínims detalls. Però segons la intel·ligibilitat de les lluites, les estratègies i les tàctiques”. Contra els grans models ideològics que fan de les seves finalitats ideals absoluts, la modernitat com a interrogació, com a crisi permanent, com a assumpció per part de l’home de la seva solitud en l’univers. “Que l’home no se senti culpable de ser home, de ser només home”, com definia Joan Fuster l’ideal il·lustrat. La dimensió tràgica absent en Marx, reapareix. Com deia Václav Havel, si el fonament del sistema és la vida en la mentida, no és rar que la vida en la veritat sigui vista com el principal perill.
