Vida d’un cos
Sobre la naturalesa i les implicacions del desig masculí s’han escrit tones de literatura. D’una manera més o menys crua –o descarnada o fins i tot escabrosa— ho han tractat, modernament, autors com Henry Miller, Philip Roth, Nabokov o Baltasar Porcel, molt sovint amb un poc tacte o empatia que no fa que puguin ser qualificats —ni ho buscaven— d’autors feministes.
Què hauria de ser el feminisme dels autors mascles —aplicat a l’escriptura de ficció— és una cosa que hauria de ser tractada en alguna mena d’assaig literari, com els de Vivian Gornick o Bell Hooks, però plenament dedicat a l’escriptura masculina, i escrit per un home, perquè em sembla que encara és la manera que els homes s’escolten entre ells (o ens escoltem entre nosaltres…). Veiem que a la llista de més venuts hi ha majoritàriament llibres escrits per dones, perquè són elles també les que llegeixen més. No sol ser així a la llista d’honors o premis literaris, en canvi, per raons que seria bo poder debatre enraonadament.
Qui sí està rebent honors, bones crítiques, nominacions i aplaudiments és Elena Martín i Gimeno per la pel·lícula Creatura, que podeu veure aquests dies a Filmin. L’obra, a més d’íntegrament rodada en català, explica la història de formació d’una nena, jove i dona, sempre des d’un punt de vista físic i sexual. Crec que va ser Paul Auster qui va concebre un llibre futur amb el títol de Vida d’un cos masculí. Martín i Gimeno ha pensat aquesta pel·lícula com això mateix, però des d’un punt de vista femení, i amb una perspicàcia i un afany de dir la veritat que no amaga cap dimensió difícil de l’assumpte. La directora i guionista parla directament de la masturbació femenina, de la dificultat de fer entendre el desig femení adult al llit i fora, i de l’adolescent que sent que la societat estigmatitza la seva curiositat i afany d’exploració, com el manipula per fer sentir culpables i brutes les dones joves. Era una pel·lícula ben difícil de fer, que hauria pogut caure en el simple pamflet filmat o en deliri visual més o menys explícit, però que en cap moment deixa de ser narrativa, amb escenes bones que retraten amb precisió i encert els personatges que envolten la protagonista.
Una altra obra extraordinària sobre el tema, però ben a la inversa, podria ser el memoir El consentiment, de l’editora francesa Vanessa Springora. El que expliquen aquestes memòries és demolidor: com l’autora, quan tenia catorze anys, es va enamorar d’un escriptor més de trenta-cinc més gran que ella, i com, amb la col·laboració activa i passiva de bona part de la societat literària parisenca, es va perpetuar una història d’abús i de manipulació emocional per part d’un pedòfil que, a sobre, publicava lliurement el relat de les seves experiències sexuals amb nens filipins.
Aquí trobem també quin és el preu de no encarar amb franquesa certes coses, com la cultura de la ignorància sobre els sentiments i els físic dels més joves també pot servir per perpetuar no només l’engany, sinó l’abús. Expressar per mostrar, per dir, per denunciar, per explicar: són les vies de l’alliberament.
