Victòries febles per a una Europa espantada

Europa segueix apedaçant la democràcia. Cada victòria per la mínima és un nou alleujament. Liberals i conservadors es jugaran la presidència de Polònia en una segona volta que s’ha de disputar l’1 de juny. El primer ministre portuguès, el conservador Luis Montenegro, ha sortit reforçat en unes eleccions que han ensorrat encara més la socialdemocràcia, empatada a escons amb l’extrema dreta de Chega. I a les presidencials de Romania, el candidat proeuropeu, Nicusor Dan, ha barrat el pas al trumpisme de l’ultradretà George Simion. Tres victòries per a un centre polític europeu cada vegada més estret i diluït, davant d'una extrema dreta que continua a l’alça. Tres capítols més del gir conservador d’una Unió Europea que no aconsegueix revertir el descontentament social i del fracàs continuat d’una esquerra que ha acabat convertida en la defensora d’un statu quo decebedor, castigada electoralment en bona part de la UE.

Els resultats d’aquest cap de setmana no amaguen ni reverteixen els neguits de fons que des de fa anys han anat transformant el panorama polític europeu: del malestar contra la corrupció a l’impacte de la guerra d’Ucraïna o l’empobriment de les classes mitjanes. Aquesta és una Europa de desigualtats regionals persistents, amb una distribució espacialment desigual dels beneficis del procés d'integració a la UE.

Unes democràcies cada vegada més febles han estat incapaces de redreçar les acumulacions de riquesa en mans de pocs, l'estancament dels salaris i la pèrdua de poder adquisitiu, la por a l’obsolescència dels llocs de treball, l’impacte d’una austeritat pública que torna a treure el nas per l’horitzó o les dificultats de les petites i mitjanes empreses, de granges i petits agricultors que s’han sentit amenaçats. El preu de l’habitatge ha crescut de mitjana a la UE gairebé un 50% entre el 2015 i el 2023, però hi ha països on l’encariment frega o supera el 100%, com Portugal, Hongria, la República Txeca, Estònia o Lituània.

Uns 60 milions d'europeus viuen en llocs on el PIB per càpita en termes reals avui és inferior al de l'any 2000. Al voltant d'un terç de la població de la UE viu en zones en declivi. Aquesta realitat és especialment palpable a França, Itàlia, Grècia i Croàcia, però recurrent pràcticament en tots els països de la Unió. A Romania, per exemple, pràcticament una quarta part de la població viu al llindar de la pobresa.

L’Europa del ressentiment i del malestar és ben tangible. I l’extrema dreta ha estat molt hàbil identificant aquestes pors i quedant-se amb el discurs de l’alternativa. Però aquests moviments, que han aconseguit ocupar la centralitat política en una part important de la Unió Europea, exploten crisis genuïnes que els partits tradicionals no van saber revertir. És així com el centre de gravetat del discurs polític s’ha anat desplaçant a les promeses de seguretat, la recuperació de glòries i jerarquies passades, i la criminalització de les minories que desafien aquestes visions revisionistes. 

De l’economia desfermada al replegament polític, les ferides de la “gran regressió” que va significar el daltabaix financer del 2008 continuen obertes. Per això Donald Trump es presenta davant del món com l’artífex de l’esmena proteccionista a una globalització capitalista desigual, que Nicolas Sarkozy va prometre refundar (sense èxit) ja l’any 2008, en plena expansió desenfrenada de la crisi financera que acabaria desembocant en una profunda recessió i una crisi democràtica que mai s’ha arribat a tancar.

En plena transformació de les relacions econòmiques, comercials i de governança globals, el discurs de la seguretat, que ho amara tot, s’ha convertit en el reclam permanent d’aquest món insegur; el recordatori constant de l'hostilitat que ens envolta –la real i la magnificada a través d’unes incerteses convenientment explotades. 

La política s’ha instal·lat en la por i en els seus rèdits. L’extrema dreta alimenta la por a les amenaces econòmiques, socials i identitàries. Les institucions europees alerten contra l’impacte d’unes forces internes i externes decidides a afeblir encara més el projecte comunitari. I les esquerres s’aferren a la por a una dreta que s’ha quedat amb el control de l’agenda política dels Vint-i-set. Aquesta és una Europa espantada i defensiva i, des d’aquesta posició, és difícil generar confiança. Per això, les urnes van apuntalant democràcies cada cop més febles.