07/04/2022

La victòria de la rialla / La immersió de Feijóo

La victòria de la rialla

En aquests dos anys llargs de pandèmia, aquesta columna ha mirat de tenir present el patiment de la gent gran en aquest revolt inesperat de la vida que no figurava en la carretera del seu mapa. Avui, en canvi, necessito aplaudir els més petits de cada família, que, quan tornin de vacances, ja no hauran de dur la mascareta a l’escola. Són nens i nenes que van passar tot un tercer trimestre, d’ara fa dos anys, tancats a la seva habitació. No veien els companys i les classes que feien –si en feien– eren sempre a través d’una pantalla on els professors –qui més qui menys– s’escarrassaven a impartir la matèria d’una manera atractiva. Tot el curs passat, el 2020-21, els nens van anar a l’escola sempre amb la mascareta al nas. En el curs actual, que avui arriba a les vacances de Setmana Santa, també han acumulat dos trimestres amagats rere el tapaboques. Per a una vida encara curta, de 8 anys o de 14, dos cursos sencers és una eternitat. És el temps que han estat endevinant la vocalització del professor, sense veure la rialla dels companys i sense que els altres puguin percebre les seves pròpies ganyotes. Fa temps que els pediatres i els logopedes es posaven les mans al cap perquè, amb tantíssims mesos amb la màscara, temien que les seqüeles d’aprenentatge no serien poques. Mentalment i emocionalment no han estat anys gens fàcils per a nens, adolescents i universitaris. I ho han portat, a grans trets, amb una paciència, una enteresa i una abnegació exemplars. Avui, però, quan han sentit que aquest divendres seria el darrer dia de mascareta a l’escola, ho han celebrat com si fos un gol al darrer minut d’una gran final. La sensació és de victòria, que el pitjor ja ha passat i que tenen tota una vida al davant per celebrar que la pandèmia de coronavirus ja és història de la seva pròpia història. Una batalleta que d’aquí mig segle explicaran als seus fills amb el tel edulcorat de la nostàlgia. 

Cargando
No hay anuncios

La immersió de Feijóo

Després de la tossuderia de Rajoy del 155, després d’un Casado que desbarrava quan deia que als nens que parlaven castellà no els deixaven sortir a fer pipí a les escoles catalanes, pensàvem que amb Alberto Núñez Feijóo al capdavant del PP hi hauria una sensibilitat poc practicada per part de la dreta espanyola. Crèiem que un gallec com ell, net, endreçat i president d’una comunitat històrica, podria tenir alguna empatia per la diferència. Intuíem que potser tindria una visió més oberta, més pròpia del segle XXI i no tan segrestada pels deliris feixistes de la ultradreta. Sentíem Núñez Feijóo parlant gallec a totes hores i respiràvem fondo perquè, ara sí, com a mínim ens entendríem per la qüestió lingüística. La nostra innocència, però, ha durat una barra de pa. A la primera entrevista, carregada de Feijóo contra la immersió lingüística, el model d’escola catalana i “els polítics que obliguen la gent a parlar una llengua”. Encara no ha tingut temps de posar la foto del fill al seu despatx del carrer Génova i ja li han passat l’argumentari. I, el pitjor de tot, ja se l’ha après i l’ha fet seu. Contra el català es viu millor. I, a sobre, dona lliçons, perquè el model que aquí hauríem de copiar és el “bilingüisme cordial” de Galícia. És un altre líder –el terme líder va molt barat– que parla d’orella. El desconeixement de la nostra realitat, al carrer, a les aules i al pati de les escoles, continua sent un insult a la nostra convivència. Ja parla d’obligació, d’imposició i, per acabar de dur el carro pel pedregar, ja no es conforma ni amb el 25% de classes en castellà sinó que vol la igualtat absoluta, com a Galícia. “El 50% de les classes són en castellà i el 50% són en gallec”. Aquesta és l’aspiració que té per a Catalunya. De moment. D’aquí un temps, a mesura que vagi sent captiu de Vox, pot decantar aquests percentatges fins a voler convertir la nostra llengua encara en més residual, petita, folklòrica i, finalment, clandestina.