Viatjar sense consciència

Molta gent es queixa dels efectes de la vaga dels treballadors i treballadores de Ryanair en ple mes d’agost, però per a això són les vagues: per defensar els drets de gent que en ple segle XXI ha d’aguantar salaris de misèria i condicions laborals inassumibles, fins i tot haver de fer feina sense contracte. Si has d’agafar un avió, és un cost que has d’assumir perquè aquesta realitat va lligada al teu consum: no és cosa ni dels polítics ni de les empreses per separat.

Lamentablement, el de Ryanair és considerat un model d’èxit empresarial, i, de fet, el sector aeri en conjunt ha acabat copiant de manera generalitzada el model de negoci de la companyia irlandesa. Els preus 'populars' a l’hora de viatjar amb Ryanair i amb altres han estat possibles gràcies a tres factors: petroli barat, exempcions fiscals i baixos costos laborals. N'hi podríem afegir un quart, no mesurable en termes economicistes: la nostra manca de consciència.

Del petroli barat i la seva fi, com de la del gas i el conjunt de combustibles fòssils, no cal parlar-ne gaire: fa estona que les reserves presenten símptomes d’esgotament. Afegim-hi la 'conjuntura', o un entorn institucional que en coherència amb les proclames a favor de la urgència de reduir emissions de CO2, hauria de gravar amb imposts molt més del que ho fa el seu ús. De moment, i tot i el conflicte amb Rússia i l'encariment de preus, el consum de combustibles fòssils ha crescut en relació amb la situació de prepandèmia.

Pel que fa a les exempcions fiscals i altres meravelles de la 'llibertat' de mercat, convé recordar que allò que per a un país (com ara Irlanda) pot suposar un avantatge, per exemple tenir a casa teva una gran companyia aèria, per a altres pot suposar un gran maldecap. I si no, que els ho demanin als de l’”España vaciada” en relació al dumping fiscal de Madrid. En el cas de Ryanair la cosa encara té més inri, atès que en més d’una ocasió s’ha negat a operar a Canàries i Balears si no aconseguia més subvencions de les que ja obté de les autoritats locals.

El tercer factor és el dels costos laborals, que baixen a costa de les desregulacions imposades en les darreres dècades: baixen perquè la gent té pitjors feines, més precàries, amb pitjors condicions i pitjor pagades. Si ho pensam bé, fa un parell de dècades fer feina a un avió o un aeroport, fos per pilotar o per atendre els passatgers, era una feina 'de luxe', reconeguda socialment i sobretot ben remunerada. La realitat del sector, ara mateix, tot i l’increment exponencial de vols i passatgers, és ben distinta. Cada gran companyia aèria ha creat la seva companyia low cost, o fins i tot empreses separades de la matriu que elles mateixes subcontracten, per exemple, per traginar les maletes als aeroports. D’aquestes darreres també se n’aprofita Aena, i el resultat és que hi ha gent que ha de dormir al seu cotxe encadenant torns a l’aeroport de Palma. Una vergonya, quan un veu les xifres de negoci que manegen uns i altres.

Viatjar low cost i viure low cost és condició necessària perquè el capitalisme pugui seguir operant: hem de viure low cost perquè els salaris que es paguen són de misèria, i en un context hiperinflacionista com l’actual aboquen a la pobresa una part important de la gent treballadora. Podem consumir 'a preu baix', però… què consumim? Com ha estat produït? En quines condicions? Vivim un miratge on aparentment podem compartir el mode de vida dels rics (que cada vegada són més rics), però allò que els rics consumeixen no és per res equiparable: ni allò que mengen, ni els jets privats en què viatjen, ni els establiments on s’allotgen. Ni tampoc, òbviament, els impactes negatius sobre el canvi climàtic, per això l’esforç que hauríem de fer totes per reduir emissions no pot ser mai equitatiu. Aquí convé recordar que, tot i l’exposat, un terç de la població de les Illes no es pot permetre viatjar.

Viatjar sense consciència esdevé així una cara més de viure sense consciència: ni consciència de ser part d’una comunitat, ni consciència que el nostre consum és un acte polític. Viatjar amb consciència passa per repensar la manera en què viatjam, i la intensitat amb què ho feim. Un missatge poc popular en temps de populisme i missatges encapsulats pensats perquè allò que ens contin ens generi plaer, per molt que hipotequi la vida de les generacions futures.

Poc podem esperar del comportament poc exemplar de gestors d’aeroports i ports; d’empreses creuerístiques que ens venen que el fum que fan és sostenible; dels amos d’establiments turístics que fan overbooking o ofereixen places en ‘B’; de taxistes que troben que falten cotxes de lloguer o de navilieres que conviden a dur-los gratis de la Península, en un context d’emergència climàtica. De les administracions per incidir sobre tot l’anterior sí que hauríem d’esperar molt més. Sobretot molt més que gastar un sol euro en promoció turística.

David Abril és professor de la UIB