Velles i noves energies
Tant a la pel·lícula As bestas com a Alcarràs, les energies renovables tenen un paper fonamental a l’hora de desencadenar històries poc o molt desgraciades. Tant l’una com l’altra pel·lícula situen l’acció en entorns rurals, que veuen destorbat el seu incert equilibri per culpa de la irrupció o bé dels que volen posar-hi plaques solars (després de treure els presseguers…) o dels que pretenen plantar molins de vent als turons de la Galícia profunda.
A Alcarràs, les plaques solars venien a posar en qüestió un estil de vida, el d’una família que no sap què fer quan s’adona de quina manera pot sortir més a compte posar plaques que tenir-hi arbres, a les finques. Tot plegat recordava L’hort dels cirerers de Txékhov: el vell contra el nou, o la incapacitat d’adaptar-se, l’impossible encaix entre el que sabem i no rutlla i el que podria rutllar però que ens deixa sense opcions ni identitat. Al mateix temps, no podia deixar de pensar que en aquesta pel·lícula catalana s’idealitzava la vida camperola: com si no es fos ben conscient de la duresa terrible, de l’esforç i la precarietat que acompanya des de sempre la vida dels que viuen de la marjal (com si l’hort familiar fos un locus amoenous juganer, mig festiu, de postal adreçada a un públic urbà, vegetarià i candorós).
A As bestas també hi ha aquest neoruralisme poc realista, em penso: un professor francès que s’ha mudat al camp a cultivar tomàquets i verdures ecològiques, i es guanya feliçment la vida complint un somni de joventut, al costat de la seva dona. Els seus veïns ramaders (típics personatges de novel·la de Cela o de Delibes, o de Víctor Català) li fan la vida impossible, fins que descobrim que la font del conflicte és la negativa del francès a autoritzar que al poble s’hi posin molins d’energia eòlica, que possibilitarien que els ramaders deixessin enrere el vell estil de vida brut i pobre i fugissin a la capital… Aquí, doncs, és el neorural ecologista qui posa les traves (legítimes?) al canvi. Llavors ja no sabem què pensar: si el protagonista és un egoista tancat de mollera o si bé els ramaders són els irracionals, a més d’indubtablement xenòfobs. Neoesquerra contra dreta rància… Que no hi hagi respostes fàcils només fa que donar interès a dues històries que plantegen problemes irresolubles, on els valors de cadascú són defensables. Potser podem dir que és un cinema ideològicament ambigu, però alhora és un producte cultural molt revelador dels debats d’avui, i de les mentalitats que els vertebren. Volem energies renovables i alhora paisatges intactes. Ho volem tot, i d’aquí la tragèdia —de la qual també volem ‘gaudir’.
Ara això, com és obvi, arriba a Mallorca, aquesta setmana amb la notícia d’un parc fotovoltaic amb més de 70.000 panells solars entre Inca i Selva. Els ecologistes ens parlen d’un ús industrial de terres fèrtils, i de l’expulsió de la pagesia. Una pagesia que sovint no ha tingut manies ni amb els pesticides ni a guanyar terreny cultivable a la garriga. El camp mallorquí ja necessita més un director de cinema que no un enginyer (sigui industrial o agrònom).
