30/07/2021

La vella realitat del 'democratest'

4 min

En sortirem més forts, dèiem… I un any i mig després, hem superat el nombre de contagis del moment més cru de la pandèmia i hem deixat en evidència que, més enllà que hi ha variants que es transmeten més fàcilment, allò de la responsabilitat individual és per a massa gent com una mena d’unicorn, que ningú mai no ho ha vist.

I no ho dic pels joves, perquè són el col·lectiu que s’ha optat per vaccinar més tard. Al cap i a la fi, és tothom que sent una relaxació respecte de les restriccions, assumint que, ara que s’ha tornat a posar en marxa la maquinària econòmica de sempre, no es pot aturar. Això val per a les Illes, per a Espanya i per a la majoria de països, que tot i les xifres han trobat la manera (semàfors, certificat, passaports covid…) de continuar afavorint el flux de turistes i, amb ells, de capital.

Aquí a casa nostra fins i tot hem inventat una nova figura policial, els agents covid, que bàsicament es crea perquè assumim que amb la quantitat de gent que hi ha pels carrers, especialment d’ençà que hi torna haver turisme a mansalva, els recursos per controlar el compliment de les mesures són insuficients. De fet, les mesures no s’estan complint, però tornam a mirar cap a un altre costat, com ja vàrem fer a l’inici de tot, com si allò que passava a la Xina no anàs amb nosaltres.

Mai no he compartit aquesta lògica de posar un recurs per a cada problema (sobretot, si l’hem de pagar amb doblers públics, encara que això soni més liberal que el discurs de la patronal). Perquè normalment no anam a l’arrel del que passa, sinó que és una mena de potada endavant, que descarta la possibilitat d’analitzar col·lectivament i decidir en comú què s’ha de fer en cada cas per canviar, per transformar, allò que feim i que és a l’origen del problema.

El mateix passa amb l’optimisme tecnològic, que no ens salvarà del col·lapse ecològic i climàtic, però que fa servir la bandera de la ciència per fer-nos creure que hi ha una solució per a cada problema que la humanitat crea, perquè els éssers humans al cap i a la fi som l’espècie superior. Una mostra d’aquest optimisme tecnològic, en aquest cas aplicat a la pandèmia, és l’anomenat 'democratest', la marca d’una empresa pensada per fer negoci amb les proves diagnòstiques, tant PCR com antígens, i que aprofita l’embós de l’Atenció Primària de la sanitat pública i les noves normes per viatjar per vendre el seu producte. El que més m’impressiona de l’operació, no obstant això, és la manera com el món del lucre s’apropia de conceptes com democràcia i els atorga un nou significat. En aquest cas, que tindràs accés a 'preus populars' als tests, òbviament si pagues. És a dir, que universalitzar el pagament és, com indica el nom de la marca, democratitzar la salut.

Supòs que després de l’insuperable exercici de reduccionisme practicat a Madrid amb la paraula 'llibertat' res ja no ens hauria de sorprendre, però a mi em continuen indignant aquestes coses. Sobretot perquè, com deia, són indicadors no de cap nova normalitat, sinó d’una nova fugida cap enrere: tot indica que allò més positiu que ha fet que se salvin moltes vides (els recursos públics destinats a la sanitat o als serveis socials, per exemple) serà una qüestió circumstancial, perquè allò que es prioritza és el retorn a la vella normalitat. De moment, ja tenim pitjor turisme, preus de l’habitatge que no baixen mentre s’incrementen les vendes a estrangers rics. I pel que fa a la covid, com que no mor tanta gent, a continuar. L’optimisme tecnològic tampoc no serveix per vaccinar els països empobrits encara que la pandèmia sigui global: a l’Àfrica només s’ha vaccinat, segons l’OMS, un 6% de la població.

Parlant de vella normalitat, la darrera enquesta de condicions de vida publicada per l’INE fa uns dies assenyala un increment significatiu de la pobresa i les desigualtats socials a les Illes ja en temps prepandèmics, perquè fa servir dades del 2019. Una de les dades que em crida més l’atenció és, pel que fa a la privació material severa, la quantitat de gent que no es pot permetre partir de vacances almenys una setmana a l’any. En el nostre cas, una de cada tres persones no s’ho pot permetre. Que això passi a la potència turística que bravejam de ser hauria de servir per fer-nos pensar, però, ai!, pensar… I si després hem de canviar alguna cosa? Quina peresa!

Com a la crisi anterior, de moment els rics són cada vegada més rics, i els pobres, més pobres. I no, no sou classe mitjana si teniu problemes per arribar a final de mes. Seguint amb la lògica del 'democratest', l’amo d’Amazon, el personatge que més diners ha guanyat en aquest any i mig a costa que els seus treballadors hagin de pixar en una botella, està democratitzant els viatges a l’espai. És la vella normalitat, a la qual tornarem com un coet si no hi posam remei.

David Abril és professor de la UIB

stats