Que ve el llop!
Pedro Sánchez ha cridat “Que ve el llop!” i ens ha posat a tots a córrer per al 23 de juliol. La diferència amb altres vegades és que, ara, el llop ja no és aquell papus útil que convidaven a La Sexta perquè fes sentir bé els votants progressistes còmodament asseguts al sofà de casa i dividís el vot del PP, sinó que el llop ja s’està menjant els ajuntaments i les comunitats del PSOE i de tot el queda a la seva esquerra.
En un país com Espanya, on la ultradreta ja ve normalitzada de casa, només ha faltat veure-la als platós i a la sala segona del Tribunal Suprem, asseguda a la mateixa banda que els fiscals i al costat dels advocats de l’Estat en el judici del Procés perquè molts votants els veiessin com l'última línia de defensa de la unitat.
I davant aquest llop, quin és el valor refugi a Catalunya? Perquè Catalunya és, un cop més, l’última esperança del socialisme espanyol, donat que una part del que el PP representa a Espanya, el vot útil constitucionalista de totes les classes socials, el partit d’ordre i business-friendly, amb el plus de pedigrí de centreesquerra d’arrel antifranquista i catalanista, a Catalunya el representa el PSC.
Els partits sobiranistes fa anys que estan desoint la veu del sentit comú: primer es guanya la independència (o, per començar, es comparteix un full de ruta) i després ja vindrà la confrontació de partits. El caïnisme habitual només s’ha demostrat útil per als adversaris de l’independentisme. La desmobilització és gran en el moment més perillós, perquè a Catalunya, on la continuïtat nacional sempre està amenaçada, les eleccions sempre són més que uns comicis. I els del juliol, encara més.
