Investigador col·laborador de la UIBHem passat Nadal i això vol dir que hi deu haver hagut tions, Pares Noels i Reis i que, malgrat la crisi, en algun d’aquests casos, si no en tots, hem fet regals i n’hem rebuts. Uns regals que, per als qui els rep, sovint són inútils, sobrers i, al final, una nosa. És a dir, que si els hagués de comprar ell no ho faria o no en pagaria el que han costat al regalador. I d’aquestes cerimònies hi participam tant els adults com, i en lloc destacat, els infants, als quals ja de ben petits els deim que la felicitat rau en la possessió i els entrenam perquè en el futur siguin, sobretot, consumidors.
Ens hem organitzat, però, de manera que perquè l’activitat econòmica no faci figa és necessari aquest consum de coses supèrflues. Si no en compram hi ha treballadors, fabricants i venedors que no tenen ingressos. És a dir, ens hem muntat una societat que necessita fer tudadissa de recursos materials i humans.
El progrés tecnològic fa fàcil disposar de més matèries primeres i energia. Però, en comptes de servir per reduir l’esforç per viure, ens aboca a fer-ne un consum superior a les necessitats raonables. Posem per exemple el cas dels leds, que suposen un estalvi molt important d’energia per produir la mateixa claror que sistemes anteriors. Tant per part de les institucions com en l’àmbit privat, la reacció sol ser que, en lloc d’optimitzar aquest estalvi, multiplicam els punts de llum i els tenim encesos més temps, en llocs i moments totalment innecessaris. I un altre exemple: si els aparells són més eficients ara pel que fa al consum d’energia, la reacció és posar més aparells, duplicar-los, fins i tot. És clar, per tant, que aquests progressos no s’aprofiten, o no com seria possible, per reduir l’acció depredadora de l’Homo sapiens.
D’altra banda, la transició a les energies renovables no es farà de no res, sinó que, segons l’escriptor i economista Andy Robinson, exigirà el consum anual de milions de tones d’un centenar de minerals que fins ara tenien una demanda molt més baixa (plata, plom, liti, grafit, zinc...).
L’orientació cap al consum creixent d’energies i de béns materials du necessàriament al conflicte i al col·lapse. Ens hem arribat a creure que la felicitat s’aconsegueix acumulant-ne molts. De fet, bona part de la publicitat es fonamenta en el lligam entre el producte anunciat i l’assoliment de la felicitat. Anar de compres, una activitat sovint relacionada amb el lleure, és una expressió prou transparent perquè deixi entendre que no hi ha una necessitat d’allò que compres, sinó que el fi és l’activitat: comprar, fer de consumidor.
Els béns materials i les energies són limitats i, si l’objectiu és acumular-ne molts, no tothom hi pot tenir accés. De fet, cada vegada hi ha més distància entre els extrems ocupats pels més rics i pels més pobres i en el consum de recursos que fan uns i altres. Entre els aspectes negatius de la globalització, a més d’accelerar l’extensió de les pandèmies, hi ha el fet d’haver facilitat l’acumulació de riquesa en poques mans en detriment de sectors cada cop més amplis de la humanitat.
El conjunt de coses posseïdes i el grau de consum d’una persona sembla ser cada vegada més el que li dona valor ('vals el que consumeixes') i, en aquest afany, mai no s’arriba al límit (fins i tot multimilionaris, grans corporacions, reis... no en tenen mai prou). En aquest terreny, però, tot el que un acumula i consumeix ho pren als altres.
En canvi, l’orientació cap a valorar més el 'ser' que el 'posseir' com a eina per defugir la infelicitat no presenta aquestes limitacions privatives. Ara bé, canviar aquest rumb deu fer prop de ser impossible: l’enorme força de la inèrcia i de l’atiament interessat en el mateix sentit és potentíssima. Trencar aquesta fal·làcia sobre la felicitat i ajudar a trobar-la en els béns col·lectius, en el consum responsable, en el saber i el coneixement, en l’educació dels sentits, en la valoració de la diversitat natural, en l’apreciació de les coses immediates i pròximes... seria imprescindible per redistribuir millor els béns materials i per suavitzar la depredació de recursos i d’energies a què estam abocats. Però això també hauria d’anar acompanyat d’una limitació de la riquesa privada i d’una redistribució del treball perquè l’excedent de mà d’obra que produiria la supressió del consum irracional d’objectes i d’energia no es convertís en una immensa bossa de desocupats expulsats a les perifèries socials. Una redistribució del treball que, alhora, seria redistribució de l’excedent de temps lliure generat.
Reciclar materials, cercar fonts d’energia renovables, etc. són vies indispensables, però també ho és racionalitzar el consum i reduir dràsticament el superflu. Ara per ara, sembla una utopia.
