Unió Europea, cap on vas?

He tingut l'ocasió de moderar una taula rodona de l’associació d’exalumnes de la UPF sobre perspectives econòmiques per al 2023, on els ponents eren exalumnes, una treballant als Estats Units i l’altre a la Xina. Les aportacions dels ponents, fetes des del coneixement de les dues principals potències mundials, i des de la seva procedència catalana i europea, van ser un toc d’atenció contundent sobre la velocitat del camí cap a la irrellevància de la Unió Europea –i d’Europa en general–. La invasió russa d’Ucraïna ha accelerat tots els processos que ja estaven en curs des de feia anys. La pandèmia va accentuar la preponderància de les grans plataformes tecnològiques, bàsicament nord-americanes, però també xineses. Prèviament havíem assistit al seu desplegament universal, simultani a la seva capacitat de defugir el pagament d’impostos en molts països on tenen els seus usuaris. La capacitat fiscal de molts estats s’ha vist seriosament compromesa, i això afecta la majoria dels estats de la UE, tret d’aquells que fan dúmping fiscal sense que ningú els impedeixi fer-ne. O bé aquests països (Holanda –Ferrovial anuncia que se n’hi va–, Irlanda, Luxemburg) són més llestos o la resta són més ingenus, però el que està clar és que no s’aplica el mateix criteri a tots en un camp en què les polítiques estan força homogeneïtzades. Les dues grans potències també ho són en el camp militar. Això els permet una forta inversió en tecnologia molt avançada –per a usos potencialment de defensa– sense limitació pressupostària. La causa superior de la seva defensa fa que no hi hagi oposició interna a aquesta despesa, que es percep com a totalment justificada i productiva. Evidentment, això no passa a la UE. La competitivitat comercial xinesa és indiscutible, però, com ja havia passat amb la dels EUA, va acompanyada d’una xarxa exterior extremadament influent i ben finançada. De nou la comparació amb la UE és sagnant.

El desplegament de poder polític i militar i de capacitat econòmica i empresarial té un fil conductor que és el seu dinamisme tecnològic, que nodreix la seva hegemonia sense necessitat d’exhibició pública. Prou és així que els EUA veuen sempre amb hostilitat els avenços xinesos en el camp empresarial que es fan amb les tecnologies d’última generació. Els conflictes són més oberts –guerra comercial amb el president Trump– o més continguts –tensions sobre Taiwan–, però hi són per totes bandes. La guerra d’Ucraïna, paradoxalment, els està beneficiant a tots dos. Els EUA castiguen un aliat de la Xina –Rússia– al mateix temps que castiguen, amb paraules molt amables, el seu aliat europeu. Que els EUA surten beneficiats de la guerra amb Ucraïna és visible des de tots els punts de vista que s’adoptin: militar, energètic, comercial o financer. És increment de l’hegemonia en tots els camps. Per a la Xina els beneficis són l’afebliment de Rússia, que passa a pidolar el seu suport, i el lideratge de tots els sentiments de desconfiança cap als EUA que tenen diverses grans àrees del món, des de l'Índia i el Sud-est Asiàtic fins a l’Amèrica Llatina passant per l'Àfrica i el món islàmic.

En una conversa entre economistes, això es condensa en un fet espectacular: tant els Estats Units com la Xina gaudeixen de plena ocupació. Els seus nivells d’atur són negligibles, estrictament friccionals. És cert que a la Xina són més alts del que havien estat, però partien de nivells pràcticament nuls. Malgrat la contenció monetària de la Reserva Federal dels EUA, que hauria de tenir efectes reductors de l’activitat econòmica, la realitat és que l’atur baixa. Els factors de creixement tenen tal dinamisme que no hi ha manera de frenar-los. Encara gaudeixen de la possibilitat de mobilitzar capacitat de treball interna (a la Xina) i de seleccionar els immigrants més adequats per a les seves necessitats (als EUA). No té res a veure amb el que passa a la Unió Europea, i encara més al sud de la UE. La periferització està en plena acció. El Mobile World Congress dissimula durant uns dies el fet, però és un vel que no ens deixa veure que estem molt despullats: sous baixos, especialització en activitats de baix o nul contingut tecnològic, emigració de la joventut més qualificada, incapacitat de respondre als reptes més simples, siguin tecnologies renovables, sistemes de mobilitat o formació de qualitat. Ens quedem amb exactament les mateixes fortaleses de fa generacions: bon clima, bona alimentació, bon paisatge... el que en diem bona qualitat de vida. Som envejats per la qualitat de vida però no aconseguim influir en la seva sostenibilitat i durabilitat. Des de Catalunya estant som, en relació amb l’estat espanyol, una mica com la UE davant dels EUA i la Xina: irrellevants. En darrera instància, se’ns pot comprar. Tenim molta feina a fer si volem sortir d’aquesta irrellevància, i ningú no ens ajudarà.